La Franja

(Publicat al Diari La Comarca el 23 de març de 2012)

Parlàvem fa algunes setmanes sobre la despoblació lligada a les gelades de 1956. Però no tot són amenaces de l’entorn. Algunes vegades, poques, hi ha oportunitats lligades al que passa al nostre voltant. Lo nostre territori és eminentment emigrant. Algunes viles des de principis de segle XX. Però el crack se va produir sobretot los anys del desarrollismo. Molta població jove es va veure abocada a l’emigració cap a unes ciutats famolenques de mà d’obra industrial.
Tot i això, la crisi patida a nivell internacional a partir de l’any 1973 va tenir les seues rèpliques aquí a finals d’eixa dècada, i principis de la següent. Los nivells d’atur als que es va arribar a les ciutats van fer retornar molta població jove que no hi trobave faena. Eixa crisi va ser motiu per a que alguns tornaren, i els que s’havien quedat, repensaren l’economia del territori. Van crear noves empreses que fins avui han mantingut lo mercat de treball comarcal.
Després ha arribat una època de bonança econòmica, que sobretot a partir de la dècada passada, ha mantingut índex alts de pèrdua de població jove instruïda, però la substituït per nova població immigrant. Això ha fet una societat més multicultural. I s’han conjugat dos models d’evolució de la població. La conca baixa del Matarranya, que ha pogut mantenir la quantitat de població empadronada, com Faió, Nonasp, Favara, Maella o Massalió. Però no només. També altres, com Queretes i Fórnols, o al Mesquí la Torre de Vilella, la Canyada i la Codonyera. Només uns poquíssims municipis han pogut fer pujar de manera clara la població, en alguns casos, a costa de la despoblació d’altres. És la situació de Vall-de-roures, La Freixneda o la Sorollera. La resta del Matarranya ha perdut població, entre els quals sobretot destaquen la Portellada, Ràfels, Lledó, Arenys, Torredarques, Torre del Comte, Vall del Tormo o Valljunquera.
Eixa generació que va refer l’economia matarranyenca els anys 80, ara s’està jubilant. Tanque el seu cicle en una nova crisi, la immobiliària del 2008. Però acompanyada aquí en la crisi del preu dels pinsos i la carn, del benestar animal… Però també dibuixa bastants casos de gent jove que, en les complicacions laborals que es perfilen a les ciutats, retornen aquí a fer-se un lloc. Lo temps dirà si ham segut capaços de reinventar-mos i assegurar la nostra economia i població, mal que bé, per a 30 anys més.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de març del 2012)

Em resulta impertinent la seguretat en que molts sabuts afirmen que les òperes tenen poc interès teatral. Voldria aprofitar per donar una mica d’informació del fons teatral de moltes òperes.
Del contingut teatral de l’òpera cal destacar dos aspectes: la qualitat del llibret i la qualitat de la font literària en que es basa (si el llibret no és original).
Els bons llibretistes han de tindre sentit dramàtic i qualitat poètica, així com una eficàcia basada en la síntesi i en l’economia de mitjans. Exemples els trobem en Francesco Busenello, autor de la gran (i teatral) Coronació de Poppea de Monteverdi , Lorenzo da Ponte amb Cosí fan Tutte d´en Mozart (sorprenent i molt actual comèdia), el duet Halévy-Meilhac (Carmen de Bizet) o Hugo Von Hofmansthal, llibretista habitual de Richard Strauss (El Cavaller de la Rosa o Ariadna en Naxos).
Pel que fa a les fonts literàries la llista seria inacabable: Eurípides (Les Ifigènies de Gluck o la Medea de Cherubini), Virgili (Els Troians de Berlioz), Beaumarchais (El Barber de Sevilla) Víctor Hugo (Ernani o Rigoletto de Verdi), Goethe (Faust de Gounod o Werther de Massenet), Schiller (sobre tot d’extraordinària Don Carlo de Verdi), Walter Scott (Lucia de Lamermoor) o més contemporanis com Wilde (Salomé), Apollinaire, Cocteau, Ostrowsky (Katia Kabanova de Jànacek), Puixkin (Tchaikowsky-Mussorgsky), Maeterlink (Pélléas et Mélisande de Debussy), Melville (Billy Budd de Britten), Brecht, T.Mann (La Mort a Venècia de Britten), Ghelderode (Le Grand Macabre de Ligeti) o Tolsoi (Guerra i Pau de Prokofiev). Sobre tot Shakespeare, que alguna cosa sabria de teatre: Macbeth de Verdi, Romeo i Julieta de Gounod, El Somni d’una nit d’estiu de Britten o la magnífica Lear d’Aribert Reimann.
Quan els dos aspectes (gran llibretista i gran escriptor) s’ajunten, el nivell assolit és excels: Da Ponte-Beaumarchais a Les Noces de Figaro; Da Ponte-Molière a Don Giovanni; A.Berg-Büchner o Wedekind (Wozzeck i Lulú respectivament), Hofmansthal-Sófocles (Electra de Strauss) o les dos joies d´en Verdi: Otello i Falstaff, de d’infal•lible tàndem teatral Arrigo Boito-Shakespeare.
I finalment Wagner, potser no un escriptor genial, però els llibrets dels seus drames són perfectes per la seva música.
Com veieu hi ha per a triar.

Antonio Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte dia 10 de març del 2012)

Un dia d’estiu del 1802 n’Uriaga, un jove tasmanià de la costa sud-est, va veure una nau que passava prop. En desembarcaren una dotzena de persones. N’Uriaga havia sentit parlar d’aquella gent de pell rosada, que tenia una llança de foc extremadament perillosa amb què havien mort alguns del seu clan i n’havien robat les dones. També deien que no tots eren tan perillosos i que s’hi podia tenir tracte i intercanviar productes. N’Uriaga dubtava, però finalment va decidir, amb dos companys, a acostar-se als forasters. Quan foren a una distància prudencial van deixar a terra les llances, i els altres van fer el mateix amb les llances de foc. Aleshores es van barrejar entre ells i van baratar productes, entenent-se majoritàriament per gests, perquè la llengua dels forasters era inintel•ligible i sabien poquíssimes paraules de tasmanià. Un d’ells sobre una pell molt fina va fer unes marques que li va mostrar i que n’Uriaga no va acabar d‘entendre. Al cap d’una estona una mica llarga Uriaga i els seus companys se’n van anar, i aquella gent va tornar a la nau. Era una nau francesa que havia arribat a Tasmània per a estudiar-hi la flora i fauna, dreçar-ne mapes i descriure’n la cultura dels habitants. El retrat que un dibuixant francès va fer de n’Uriaga sortosament s’ha conservat. Aquesta trobada va ser la darrera de les poques pacífiques entre tasmanians i europeus. Un any més tard els britànics ocuparen l’illa i hi van portar soldats i colons, que durant trenta anys es van dedicar a assassinar els cinc mil tasmanians amb la brutalitat més espantosa. Passats aquests trenta anys solament quedaven vius 250 tasmanians, que foren internats en camps de concentració on va anar morint. Alguns mestissos, descendents de tasmanianes i de caçadors anglesos de foques, són els únics que han sobreviscut. De la llengua i cultura tasmaniana se’n sap ben poca cosa. El genocidi dels tasmanians ha estat segurament els més complert en la història de la humanitat. Val la pena recordar que d’aquest genocidi, i d’altres de semblant, se’n diu oficialment descubrimiento i encuentro de culturas.
Artur Quintana

Sovint, un amic meu saragossà proclame als quatre vents que no hi ha plaer més gran a la vida que el fer de ventre. Sí, ja sé que “fer de ventre” és un eufemisme, però un, quan escriu, mire de ser políticament correcte; i quan no ho fa també. En defensa de tan sorprenent asseveració, l’amic argumenta que la satisfacció que proporcione el defecar pot arribar a ser immensa, inigualable i innenarrable. Màxime quan, després d’amollar els sorollosos nuncis precursors de la gran tronada, després d’aguantar-te estoicament les ganes entre ímprobes esforços, i després d’intentar localitzar un vàter com un posseït entre forts retortillons de panxa, finalment aconseguixes evacuar sense haver infringit cap norma de conducta d’entre les socialment admeses. Recordem que, en esta matèria, la veu popular arribe al súmmum de la sabiduria quan sentèncie que «trons de cul, rellampecs de me…», o que «val més petar que rebentar». Però no és solament el poble pla qui se n’ocupe, ja que fins i tot ho va fer l’ínclit Don Francisco de Quevedo y Villegas quan, al seu discurs satíric «Gracias y desgracias del ojo del culo», posave en boca d’un imaginari filòsof esta aseveració: No hay contento en esta vida / que se pueda comparar / al contento que es cagar; i també esta altra: No hay gusto más descansado / que después de haber cagado. Avui m’hai sentit especialment inspirat per a escriure sobre els afers de la part de popa del cos humà. I és que, regirant per la bibloteca hai desempolsegat la reedició facsímil d’un deliciós llibret de borxaca que va ser editat l’any 1901, a Sevilla, per la Administración de la Biblioteca Humorística. Va ser un regal d’una amiga valenciana, coneixedora de la meua innata propensió a bromejar amb les qüestions escatològiques, i recull, entre altres treballs relacionats amb esta temàtica, les «Gracias y desgracias…» de l’excels Quevedo, i el deliciós «Defensa del pedo» de Don Manuel Martí. Un llibre que recomano a aquelles persones disposades a observar la vida sense excessius dramatismes, per a les quals és fonamental no perdre mai el sentit de l’humor.

Publicat a La Comarca, columna «Viles i gents», edició del 9 de març de 2012.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 3 de març del 2012)

Hi ha tant a dir de Don Joan, que abans de fer-lo pujar dalt lescena humana i esquarterar-lo en parts emblemàtiques o esmicolar-lo en bocins dogmàtics o esllavissar-ne l’encanteri del seu mite, cal, n’estic segura, tastar-lo.
Per a desemmascarar a Don Joan, primer de tot, cal endinsar-s’hi i no hi ha millor manera per a fer-ho que transcrivint aquí alguns, només uns pocs, dels seus més brillants mots. Difícil elecció. De tants que n’hi ha, de substàncies tant variades, de tant plens com van tots. Però els que aquí convido a ser paladejats, son, probablement, els menys coneguts, els menys destil•lats, els probablement menys populars, uns de tants, en aquest cas del cinquè acte, que des de la segona meitat del segle disset, ens arribaran amb rabiosa actualitat. I després que l’hàgim gaudit de la mà de Carmen i Josep Maria Vidal que al 2001 van regalar-nos des de la seva traducció la bellesa amb què la nostra llengua pot omplir les seves paraules, la seva poètica, la seva claredat de pensament, el seu ritme, el seu joc escènic, la seva dimensió en tots i cada un dels seus personatges, podrem procedir, seguidament, en haver-ho paït, a començar a dir-ne quelcom, sobre aquesta gegantina peça de l’escena humana.
Don Joan.- “Ara ja no hi ha res de vergonyós, en aquest fet: la hipocresia és un vici que està de moda, i tots els vicis de moda passen per virtuts. El personatge d’home de bé és el millor de tots els personatges que es puguin representar avui en dia, i la professió d’hipòcrita té avantatges meravellosos. A força de ganyotes, es crea una societat estreta amb tota la gent que ha pres partit. És sota aquest abric favorable que jo em vull salvar i assegurar els meus afers. No abandonaré els meus dolços costums; però tindré cura d’amagar-me’n i em divertiré sense fer soroll. Perquè, si per atzar arribo a ser descobert, veuré sense bellugar un dit, com tota la càbala farà seus els meus interessos, i em defensarà segament contra tothom. Em convertiré en el més gran censor de les accions dels altres, jutjaré tothom desfavorablement, i només tindré bona opinió de mi mateix. Així que algú hagi topat amb mi ni que sigui una mica, no perdonaré mai, i conservaré, sense fer soroll, un odi irreconciliable. Faré de venjador dels interessos del Cel i, amb aquest còmode pretext, acorralaré els meus enemics, els acusaré d’impietat i sabré desfermar contra ells els fanàtics sorollosos, que, sense coneixement de causa, els escridassaran en públic, els cobriran d’injúries i els condemnaran obertament des de la seva autoritat privada. És així com cal aprofitar-se de les febleses dels homes, i com un esperit savi s’acomoda als vicis del seu segle. (..)”

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de febrer del 2012)

Estic escrivint un llarg article sobre els béns de Sixena, i només començar a preparar-lo llegeixo que la secular decadència del Monestir de Santa Maria de Sixena començà amb els Trastàmara, després hi vingueren les desamortitzacions i al 1936, l’incendi i la destrucció. Al veure escrit “dinastia dels Trastàmara”, automàticament penso en Martí I l’Humà, l’últim rei del Regne d’Aragó que morí l’any 1410 sense descendència. Cap commemoració s’ha fet honorant l’últim monarca aragonès. Com va escriure Ramon Mur: “Martí I l’Humà, humà, però oblidat”. I sense solució de continuïtat penso en la Concòrdia d’Alcanyís del 1412 i després en el Compromís de Casp. Aquest any, per a commemorar el 600 aniversari de la Concòrdia, s’ha celebrat el 15 de febrer el Ple de les Corts d’Aragó a Alcanyís i una recepció al Parador de la Concòrdia, “por todo lo alto” —com es va dir des de l’Ajuntament d’Alcanyís—, amb la participació de totes les institucions: el Justícia d’Aragó, les Corts, la Comarca i l’Ajuntment. Tothom va parlar dels valors del diàleg, del seny i la justícia que des de la concòrdia va acabar en el compromís, tot i que, ningú se’n recordà de lloar l’últim rei d’Aragó, Martí l’Humà, però sí de reconèixer l’exemple, com va dir la senyora Rudi, que van donar tant la Concòrdia com el Compromís en el reconeixement dels drets dels aragonesos. Em pregunto, quins drets dels aragonesos va mantenir Ferran d’Antequera? Recordo ara també un article d’Artur Quintana que qualificava el Compromís de Casp com a “farsa o nyap monumental”, i afegia, “com és ben sabut” Els Trastàmara van estendre les lleis castellanes per Aragó, Catalunya i València, fent desaparèixer part de la cultura i de la llengua: l’aragonès i el català van quedar relegats com a llengua del poble, de la plebs, i el castellà, s’imposà com a llengua de la cort i la noblesa. Sis cents anys han passat i segueix la imposició lingüística, si més no, igual o encara més aferrissada per part, incomprensiblement, d’una part important de la societat aragonesa.

José Miguel Gràcia

A finals de gener es van tancar les portes del cinema Montecarlo de Vall-de-roures. L’ajuntament que el gestionava des de feia dos anys, a través d’una empresa de titularitat municipal, argumentava que ja no podia assumir per més temps el dèficit que generava i que augmentava cada any que passava. El que sorprèn de la situació és que a una distància de menys de vint quilòmetres, concretament a l’Arenys de Lledó tinga un cinema municipal actiu a la Casa de la Cultura, una vila de només 196 habitants en el cens del 2011. Cada diumenge a la nit es projecta un títol amb una única sessió. I a la veïna comarca de la Terra Alta, la població d’Arnes també tinga obert un cinema amb només 500 habitants i el mateix passa a Horta de Sant Joan amb 1300 veïns. Totes tres poblacions compten amb una programació de pel•lícules prou digna i actuals i donen vida als locals culturals municipals. Es fa difícil d’entendre que si a menys de vint quilòmetres de la capital del Matarranya hi ha projecció de cinema no en puga haver a Vall-de-roures on resideixen 2300 habitants i amb una comarca d’influència de 900 veïns. El manteniment del cineclub local a Vall-de-roures, programat des de fa un any per la biblioteca municipal, amb el suport de l’ajuntament que ara haurà de traslladar-se al saló de projeccions a la Casa de la Cultura, amb una projecció setmanal dijous a la nit, no pot considerar-se com una alternativa prou vàlida a la programació de cinema que s’estava oferint fins ara a la població. És una llàstima la pèrdua d’un espai cultural que no pot ser substituït de cap manera pel cinema vist a través de l’ordinador o de la televisió. En les pantalles de gran format, com passa amb els cinemes, l’espectador participa activament en la trama de la pel•lícula, sense cap distracció, se sent com l’autèntic protagonista de la història. Res a veure amb les projeccions en pantalla menuda.

(Publicat a La Comarca el 17 de febrer 2012)

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 de febrer del 2012)

És un baliga-balaga. Treballa des de que té coneiximent: ja a la primera adolescència sense remunerar, aidant a casa caps de setmana i vacacions, i per sort només acabar la carrera. La família se va esforçar per pagar-li els estudis i ell per traure bones notes, llegir i estudiar idiomes. I per passar-ho bé amb les colles d’amics al poble i a la Universitat. Mentre ocupava un lectorat i coneixia un altre país, va preparar unes oposicions i les va guanyar. S’ha passat la vida fent classes en instituts de Batxillerat i Secundària, uns més tranquils que altres. Durant lo temps lliure va fer una tesi doctoral, recorrent arxius de mitja humanitat. D’ací va passar a la docència universitària, primer compartint-ho amb l’Institut i des de fa un temps en exclusiva, oposició a oposició i sense dixar d’investigar dins de la jornada laboral i fora d’ella. Mentrestant va comprar un pis amb una hipoteca que, calculant, podia pagar amb lo seu sou. Fins ara ha tingut dos cotxes utilitaris, un d’ells de segona mà. Ha viatjat una mica, mirant de conèixer més bocins de món, en funció dels estalvis. Forma part activa d’un parell d’associacions culturals. Creu en l’educació i en la sanitat públiques, que sempre ha utilitzat de manera racional. No practica l’absentisme laboral imaginant malalties. Paga taxes bancàries, les factures i els impostos. Mai ha demanat un crèdit, mai ha viscut per damunt de les seues possibilitats. Ara es desperta cada dia amb notícies contra els funcionaris, amenaces de suprimir lo seu treball o peticions de més esforços per culpa dels que han estirat més lo braç que la manega. Ell no ha afondat los mercats, no ha rebut indemnitzacions milionàries, no cobra pensions vitalícies, no té dietes ni mòbil d’empresa. Tampoc ha construït aeroports sense avions, estacions buides amb trens luxosos, macroedificis i costosos circuits de carreres.
És un baliga-balaga perquè sempre participa en la “festa democràtica” de votar unes llistes tancades amb tararots, lilots, badocs, capçots, que la fan malbé, desconeixedors del seu “ofici” i dels límits de lo just i raonable.

María Dolores Gimeno