Fórnols i Vall-de-roures

Tomàs Bosque

En l’aprovació de la “Ley del Patrimonio Cultural Aragonés”, (març de 1999) per un Govern presidit per Santiago Lanzuela, del PP, es reconeixien definitivament les llengües antigues d’Aragó: l’Aragonès i el Català. Reconeiximent oficial que, per unes o altres raons, s’ha tardat en activar des dels propis Governs d’Aragó; però ara pareix que ja es camine més de pressa perquè és urgent, molt urgent, que es prenguen mesures de protecció efectives si no volem que en poc temps la presència de les nostres llengües històriques sigue un record llunyà i només les puguem reviure i sentir als llibres i gravacions que s’han publicat des dels anys seixanta fins ara. Qui cregue que exagero, només ha de llegir les respostes que han donat alguns ajuntaments del Matarranya quan els han demanat de la DGA que s’han de fer oficials els topònims de cada població.

Quan es plantegen polèmiques tant irracionals com les que llegim de Fórnols i Vall-de-roures, on volen eliminar, sense més ni més, els noms de sempre d’eixos pobles, és que alguna cosa hi va malament a nivell social i cultural. Per lo vist, les autoritats actuals no li donen cap valor històric ni sentimental al nom de Vall-de-roures, que s’ha escrit exactament així i s’ha escoltat d’eixa manera des de fa mil anys? Igual és que tampoc s’han enterat de la recent publicació, per la Universitat de Saragossa, del llibre “El català del segle XIV, en textos notarials del Matarranya” on s’hi repleguen documents del mateix Vall-de-roures. Un llibre que es pot comprar fàcilment a la llibreria Serret. Per això ara podem saber que al batlle (alcait) de l’any 1359 l’hi digueven Roy Péreç de Baçtan, i al notari públich Sancho Cervelló.

A Fórnols i la Mare de Déu del Santuari de la carretera de Morella els dedicarem, un altre divendres, una tira especial, perquè recordem molt bé com era, fa seixanta anys, la festa de la romeria del 4 de maig a Santa Mónica.