NOOOO!!!!
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 de juliol del 2010)
Nosaltres aragonesos defensem amb dents i ungles, si cal, el nostre patrimoni material –pensem només en aigües ebrenques i retaules franjatins-, en això son ferms i decidits, però si el patrimoni es immaterial no som sempre igual de conseqüents. Seguim, això sí, fent anar dents i ungles, amb tota fermesa, però no per defensar una part tant important del nostre patrimoni immaterial, com són les nostres llengües aragonesa i catalana, sinó prou sovint tot el contrari. Ací a força d’autodiscriminar-nos des de fa segles, infamant-nos amb mots com hablar de canalizo, palabras feas, hablar mal, soltar charrazos, o a tot estirar hablas/romances pirenaicos, en comptes de dir aragonès, hem aconseguit de malmetre gairebé del tot aquest patrimoni tan esplèndid que és la llengua aragonesa, creant en els que “encara”el parlem un ferm complex d’inferioritat que ara, amb una llei mínimament positiva per al nostre patrimoni lingüístic, costarà molt d’eradicar, o potser ja no serà possible. I el mateix seguim fent, en tot cas molts de nosaltres, amb aquest altre patrimoni immaterial aragonès que és la llengua catalana, que som molts els aragonesos que no dubtem en qualificar-la de xapurriau, polaco, parlar mal o molt mal i altres galindaines per l’estil, que tot és bo mentre no siga català. I per a mostrar-vos fins a quin extrem pot arribar l’autoodi us contaré una anècdota que vaig viure aquests dies passejant per Vall-de-roures quan la fira en companyia de l’escriptor bellmuntà Ramon Mur. Vam trobar un matrimoni codonyerà, d’origen magrebí, que passejava també amb les seues filles de dos i quatre anys. Entràrem en conversa i l’amic Ramon va preguntar a la xiqueta més gran com li anava l’escola i si hi aprenia també català. La resposta de la xiqueta va ser ferma, decidida i tallant: Catalán. Nooo!!!!!, Ignoro si són els mestres qui li han ensenyat tan bé aquest afany de destruir el nostre patrimoni, vull creure que no, i que de segur que han estat alguns altres, i tanmateix els mestres han fet ben poc per a ensenyar a la xiqueta a estimar el nostre i ja seu patrimoni.
Artur Quintana