Fa pocs dies uns quants joves del Matarranya han decidit oferir (a preu de cost i a través del grup de Facebook “Matarranyejant”) unes samarretes amb la llegenda “Sóc del Matarranya i parlo català”. I ho fan per a mostrar la voluntat que es mantingue la denominació de català a la nova llei de llengües d’Aragó. És com dir allò tan obvi i antic de: “sóc aragonès i parlo català”.
Jo també sóc del Matarranya i parlo català. Per tant, celebro la iniciativa. Però això, que pareix tan elemental, hi ha persones de bona fe que, per desconeiximent o per causa dels prejudicis, es neguen a considerar-ho. Interiorment s’autoexcusen pensant que no voldrien ser vistos o catalogats com a aragonesos de segona pel fet de parlar una llengua denominada “català”. I això és així per causa de les connotacions pejoratives que determinats col•lectius li han adjudicat a tal denominació durant els raders decennis. Com si ser aragonès fore un obstacle per a poder parlar català. Com si els aragonesos de parla catalana no forem tan aragonesos com qualsevol altre. Però estan també aquelles altres persones que no volen ni sentir-ne parlar. Entre estos hi ha els anticatalanistes recalcitrants. Aquells qui, invariablement, neguen en públic tindre res contra Catalunya, quan lo cert i segur és que el seu anticatalanisme els hi done vida. Ells senten la permanent necessitat de reivindicar lo seu aragonesisme d’eixa manera. “Tu parla com vullgues —argumenten—, mentres no digues que és català. Li pots dir com te dono la gana, però mai català. Ah!, i sobretot tingues en compte que només val per a parlar, que esta llengua no es pot escriure”.
Lamentablement la polèmica sobre el català a Aragó va pel camí d’eternitzar-se. Tot indique que als negacionistes, però particularment als d’eixa corrent que es dediquen a la política, els interesse mantindre-la viva passant per damunt dels criteris científics i de la raó.
(Publicat a La Comarca el 24 d’agost de 2012).