(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 11 d’agost del 2012)
Així és com s’anomena a Roma, però val la pena preguntar-se el perquè. En primer lloc cal dir que cap ciutat té tant patrimoni i que les riqueses artístiques repartides pels palaus i les esglésies són gairebé inigualables.
Però tres són les obres que fan a Roma especialment única (i les tres relacionades amb l’Esglesia catòlica-cristiana): El Coliseu, el Panteó i la Capella Sixtina. Cap ciutat del món pot presentar tres obres d’aquesta magnitud. La relació de l’Església amb la Capella Sixtina és obvia, però la que té amb les dos obres de la Roma imperial és totalment oposada: gràcies a l’Església (que el cristianitzà al segle VI) el Panteó és el monument més ben conservat de l’antiguitat clàssica; gràcies a l’Església (que el considerà un enemic de la cristiandat i l’espolià en varies ocasions), el Coliseu és una ruïna (il•lustre, però ruïna).
El Coliseu i el Panteó són dos obres Mestres de l’arquitectura i de la enginyeria. Més harmoniós, equilibrat i artístic ( i espiritual i còsmic) el Panteó, punt de partida de tots els edificis cupulars, observatoris, planetaris, etc., i primer edifici de l’historia que donà importància arquitectònica a l’espai interior; més grandiós i espectacular el Coliseu, macroestructura de peu de cinquanta metres d’alt i cinquanta i cinc mil persones de cabuda, punt de partida de tots els estadis moderns. Els dos eren edificis d’utilitat pública i es van construir en un temps curt (quatre anys el Panteó i sis o set el Coliseu). Bellesa, monumentalitat i matemàtiques al servei de d’utilitat pública. La ciència i l’art al servei del futur.
El treball pictòric de la Capella Sixtina representa l’esforç d’una persona per imposar la seva llibertat individual sobre el poder omnímode de la jerarquia eclesiàstica, obrint noves portes a la humanitat. I assoleix l’harmonia entre allò que és sagrat i allò que és profà, entre la transcendència espiritual i d’humanisme, el cristianisme i el paganisme, fent palès un estudi gairebé científic —física i psicològicament— de l’ésser humà, presentat com diu la bíblia: a imatge i semblança de Deu.
Roma ofereix moltes coses més, però només en aquestes tres en té prou per representar d’utòpica, però molt humana idea de l’eternitat.
Antoni Bengochea