Siguem realistes, demanem l’impossible « Lo finestró del Gràcia

Siguem realistes, demanem l’impossible « Lo finestró del Gràcia.

(Article enviat al Diario de Teruel, en versió castellana, per a la seua publicació)

“José Miguel Gràcia *

El conseller aragonès d’Obres Públiques, en referir-se al cop de porta de fa uns dies de la UE amb relació a la Travessia Central dels Pirineus, va dir que era “un pas endavant”. Un pas endavant sí que ha estat, però per donar-se novament de nassos contra el mur dels Pirineus. I encara amb els nassos sagnants s’enardeix el sentiment popular dient: anem camí de l’èxit. Quin èxit?

Ja fa un munt d’anys que escric sobre aquest tema per manifestar que, es digui el que es digui, la TCP és un projecte inviable per diversos motius, no sé quin d’ells més important. És un projecte car, molt car; possiblement hi podria esdevenir una atemptat ecològic, no té el suport de cap estudi seriós de rendibilitat, no el vol l’Estat francès; mai no ha estat considerat per la UE com un projecte prioritari, tot el contrari, sempre l’ha rebutjat; faria encara més irracional el sistema radial espanyol —Madrid km zero—; Portugal, ni vol ni pot invertir en vies de comunicació cap a Madrid —seria molt més racional fer-ho per Ciudad Real i Albacete a València; etc.  Suposo que el lector pensarà, lògicament, que amb aquesta sèrie d’inconvenients i obstacles ja tinc prou raons per justificar la meua posició sobre el tema, doncs bé, no és així, del moment que em resta per dir el més important.

Els grans fluxos mundials de comerç estan canviant significativament dia rere dia, i més que ho faran en el futur. El gran volum intracomunitari i entre Europa i els EUA està donant pas als corrents d’Europa i els EUA amb l’Extrem Orient —ara la Xina, Corea del Sud, Singapur i alguns altres —i potser aviat, Índia, Brasil i altres països de Sud-amèrica. Pel que fa al flux de l’Extrem Orient amb Europa, el camí més curt és el pas pel Canal de Sues cap a la Mediterrània, abans Mare Nostrum i aviat Mare Omnium. Tres ports de la Mediterrània seran vitals per a la recepció i enviament de productes a (o des de) Europa: Marsella, Barcelona i València. Possiblement la seua complementarietat o especialització seran les seues característiques més importants. El gran Corredor Mediterrani serà tan urgent com necessari, i les vies de connexió amb aquest corredor —espanyoles i europees— la seua inevitable conseqüència

Amb tot el que he dit abans vull posar de relleu la manca de lògica i el fracàs segur de la lluita per la TCP, objectiu que mantenen el Govern d’Aragó, les forces polítiques i gran part de la societat aragonesa. Per tot això, no vaig pas mancat d’indignació, revestida de tristesa, quan penso que un poble enganyat o desinformat no és el millor passaport per al futur.

Desitjo que el poble d’Aragó, protagonista del seu destí, dediqui tots els seus esforços a la causa del seu desenvolupament mirant cap a la Mediterrània i, per proximitat, a Catalunya i València. No és qüestió d’ideologies, ni de fílies ni fòbies, és la visió del futur i de l’economia global. Als nostàlgics de la història els aniria com anell al dit una mini resurrecció de l’antiga Corona d’Aragó. Per Aragó seria la seua gran oportunitat. I si malgrat tot, la majoria dels aragonesos segueixen donant l’esquena al Mediterrani i reivindiquen la Travessia Central cap a Madrid, sempre els restarà la satisfacció “insatisfeta” de voler contribuir a la vuitcentista idea centralista d’Espanya. I si algun dia, grans trens buits recorren el camí Madrid-Saragossa-els Pirineus i viceversa, sempre es podran omplir d’ideologia integrista i centralista o de funcionaris i polítics a la recerca d’un lloc de treball “estable” al km zero. Som a Paris del 68 o a l’Aragó del 2013?

                                                                                    *Economista i escriptor”