(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de marçdel 2013)
Darrerament he passat uns dies amb uns bons amics calaceitans que em contaren una anècdota de Don Santiago Vidiella i Jassà, el conegut polígraf calaceità. Ells l’havien sentida de boca d’un avantpassat que l’havia viscuda. Vidiella, que sempre havia escrit en castellà la seua extensa obra -recordareu aquella gran activitat seua com a director del Boletín de Historia y Geografía del Bajo Aragón-, va rebre l’any 1916 un encàrrec de l’Orfeó Calaceità per fer-hi unes conferències de tema local. Don Santiago va entendre que si se tracte d’un convit amorós de pa de casa, convé que tot sigue de casa, i no ho pareixerie totalment si desgranarem la conversa EN CASTELLANO , i per tant havia de ser en la llengua dels oients, i va justificar encara amb més arguments el fet de parlar-hi, per acabar dient No me cal esforçar en demanar la benevolència i atenció de l’auditori perquè tos conec i sé que sou carinyosos i atents. Però les coses van eixir malament i ací ve l’anècdota. Hi havia un ball programat per a després de la conferència, i el públic estava delerós per anar-hi. S’impacientaven, i xerrotejaven entre ells, que això de parlar de coses tan conegudes com del tronc de nadal, el tema de la conferència, i a més en una llengua que tothom sabia, no tenia cap mèrit ni interès, que qualsevol ho podia fer i no calia conferència. Més valia que callés. L’enrenou va anar augmentant, i no faltaren crits ni insults: ‘Calla, pesat! Pudent! Tronc de Nadal!’. Don Santiago va acabar la conferència com pogué, i dies més tard les tres més que faltaven. I aleshores a casa, imaginem-lo ja més asserenat, posà una nota al text de les conferències que resumida venia a dir que tot plegat l’havia desplagut, però tanmateix li agradava si significava que el públic volia que les coses serioses es fessen en castellà. Aquesta nota ha estat posteriorment comentada, amb gran encert, per J. Ignacio Micolau com una mostra punyent de la consciència lingüística escindida de tants aragonesos de llengua catalana aleshores i en l’actualitat.
Artur Quintana