Viles i Gents :: De pastoret :: September :: 2009

Viles i Gents

3 September, 2009

De pastoret

J. A. Carrégalo Categoria: Article Viles i Gents

Fa temps que algú, referint-se a les persones, va dir que “un és un i les seues circumstàncies”. I en algun lloc haig lligit que els humans no som cap altra cosa que “el resultat final d’una sèrie de coincidències”. Certament, les persones som lo que som perquè les circumstàncies de la vida —i un bon grapat de coincidències més o menys afortunades— mos han dut a estar a on estem. Jo mateix, sense haver-ho estriat, hauria pogut ser pastor. En este sentit, no sé qué deurie passar a les altres cases de Mont-roig, perqué no recordo que els meus amics i companys en feren cap comentari, però a casa nostra, per a fer-me reaccionar quan los resultats escolars eren inferiors als que, atenent la meua —suposada— capacitat, es consideraven desitjables, m’amenaçaven dient-me que m’enviarien a fer de pastoret al mas de Sorolla. Però ere una mesura coactiva que no acostumave a donar resultats. I és que, a mi, en aquella època, no em pareixie ser tan roïna la idea de dedicar-me al pastoreig. Perqué em fixava en los pastors de Mont-roig i no em pareixie que les passaren tan magres com es podie deduir de l’amenaça. Segurament que la meua deurie ser una visió absolutament idealitzada —per no dir bucòlica— de l’ocupació pastoril. Evidentment, amb los anys haig comprés que la vida dels pastors és molt sacrificada. Perquè a la proverbial soledat s’ha d’afegir que amb fred o amb calor, fage vent o estigue encalmat, en faener o en festiu, los bitxos no perdonen l’aliment i, o els dónes minjar al corral o els has de traure a pasturar. Tot i això reconec que, encara avui, em miro els pastors amb un puntet d’enveja. Primerament pels records que em porten, però, sobre tot, perquè continuo preguntant-me si haguera pogut ser feliç dedicant-me a la seua faena.

mitjançantViles i Gents :: De pastoret :: September :: 2009.