Editorial del Segre: Entre LAPAO i LAPÀS

Segre.com: La Peixera.

Correu electrònic: jcal@segre.com · Twitter: @jcalsegrecom · Facebook: www.facebook.com/juancal1/

ARAGÓ NOMÉS té una llengua pròpia: el castellà. Les altres modalitats lingüístiques que tenen la desgràcia d’utilitzar alguns ciutadans del nord i de l’orient aragonès no arriben a la categoria d’idiomes: són sigles. LAPAO i LAPAPIP. “Vostè, en què parla?”, pregunta un veí d’Aïnsa a un de Fraga: “Jo, en lapao”, diu aquest. “I vostè?” “Jo, en lapapip.” Doncs que bé. Deuen estar contents, els científics, lingüistes i antropòlegs de tot el món amb aquest descobriment dels polítics aragonesos. Posats a descobrir, també podrien rebatejar l'”aragonès que es parla a l’àrea de Saragossa” i convertir-lo en la tercera modalitat: el lapàs. D’aquesta forma, es comprendria la inventiva de les Corts d’Aragó, perquè, en cas contrari, si l’únic idioma reconegut com a tal és el castellà i la resta són una espècie de galimaties ridícul, només pot explicar-se per la voluntat d’extingir qualsevol mostra de pluralisme o de varietat. I no és que vagin en contra de l’ara-gonès, sinó en contra del català, però els parlants de la fabla també rebran el seu càstig pel pur fet que el monolingüisme s’ha convertit en una obsessió per als dirigents de la comunitat. Seria ridícul, aquest afany anticientífic, anticultural i antisocial, si no fos tan nociu, si no contemplés una manifesta voluntat d’eradi- car d’Aragó una llengua per la qual no senten cap respecte. I, el que és pitjor, les forces polítiques de l’esquerra actuen amb un complex incompren- sible a l’hora de defensar el dret dels catalanoparlants d’Ara- gó.