Ja fa temps que es parle de l’encariment de les matèries primeres, i de l’abaratiment dels preus pagats al productor. Tant fa si és l’agricultura o les granges. I és que podíem llegir fa poc que el gorrino està sent més rentable a les borses americanes que el propi petroli i l’or. És a dir, aquells que tenen immenses fortunes per a invertir, tenen l’oportunitat de fer més diners invertint en la producció de gorrinos que no invertint en petroli o en or. Paradoxal, no?
La pujada beneficie els inversors, però no als nostres productors. I la clau està en l’escala de l’economia. Cada vegada hi ha més comerç internacional, i el planeta per complet és un únic mercat. La major compra americana a Xina ha estat una companyia processadora de carn, i això ha fet reaccionar els mercats, que esperen que pujarà de preu la carn de gorrino. I evidentment, los inversos dirigixen los seus capitals cap a on hi ha negoci.
Lo mercat de les matèries primeres cada vegada depèn més de poques empreses, però que cada vegada són més immenses. I este mercat fluctue constantment per l’especulació sobre els futurs, és a dir, sobre la producció dels anys que venen. Lo benefici és tal que la producció futura es compre avanç que se sembro, de tal manera que els inversors s’asseguren la part de benefici corresponent.
I és que estem instal•lats en la societat de la informació. Val més la informació (i l’especulació) que no el propi producte que comprem o venem. A pesar de tot, la corrent principal de l’economia del Matarranya és lo sector primari: agricultura i ramaderia. Per això diem que el futur del Matarranya cotitze al Dow Jones. La pròxima vegada continuarem reflexionant sobre els efectes socials d’esta cotització del Matarranya.