De rareses i de manies, poques o moltes, tots en patim. De manera que lo qui no té un all té una ceba i jo també n’haig de sofrir unes quantes. Sovint em passe que contravenint los meus bons propòsits, tinc el mal costum de corregir les altres persones quan diuen algun barbarisme. En la mateixa línia, com que sóc un impacient, no puc evitar acabar les frases dels demés. Pot parèixer una broma però no em quedo tranquil si no comprovo vàries voltes que el cotxe està ben tancat. Molts camins em sorprenc tornant a casa per a assegurar-me que no m’haig dixat obertes ni la porta, ni les aixetes de l’aigua i del gas. A més, reconec que no puc sofrir vore un quadre desnivellat sense adreçâ’l. Lo ritual de la dutxa no és cap broma ja que m’ensabono seguint sempre un mateix ordre ben estricte. Per a fer la migdiada, tant se val si fa calor com si fa fred, m’haig de posar els calcetins. I així, d’este estil, en podria explicar una rimera.
Generalment, en l’esdevindre diari, confonem les rareses i les manies com si foren una mateixa cosa. Però no ho són. Tot i que entre les unes i les altres hi deu haver un punt intermedi, no? Això em fa cavil•lar en allò meu dels calcetins durant les migdiades. Certament, si no me’ls poso no puc agarrar la son. Serà raresa? Serà mania? En quin costat estic realment?
Ara que, pensant-ho bé, no sé perqué em preocupo tant. Hi ha gent molt més extravagant que jo. Com aquell conegut que dormie, tant a l’estiu com a l’hivern, despullat de pèl a pèl però sempre amb guants. I és que lo qui no s’aconforme és perqué no vol.
Diu lo refranyer que tots los rius tenen les seues eixides. Però jo, en esta matèria, a voltes tinc unes eixides com lo riu Tastavins. I no puc fer-hi més!
Publicat a La Comarca, columna «Viles i gents» lo divendres 27 de setembre de 2013