El plaer de les coses velles | L’ esmolet.

El plaer de les coses velles

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 119, novembre 2013

Escrivia J.V. Foix en el magnífic poema Sol i de dol «M’exalta el nou i m’enamora el vell». A mi també. Les coses noves m’agraden, com a tothom, pel que tenen de novetat (disculpeu la redundància), d’expectatives per complir, de lluentor i frescor. M’exalten, vaja. Però davant d’aquella peça de roba amorosida per l’ús, de la ploma gastada de tant escriure, de la bicicleta mil voltes apedaçada, del rellotge impassible que va sumant dècades… el sentiment és d’afecte profund, d’agraïment, de complicitat.
Tanmateix, ai las! en el meu ofici (com en tants d’altres, suposo) això ja no té vigència. Els aparells informàtics tenen una vida curta, efímera com una bombolla de sabó. Las càmeres fotogràfiques en són el paradigma: fa vint anys, una Hasselblad ben cuidada era una inversió per a tota la vida, una màquina perfecta i longeva. Ara és desesperant l’haver de renovar tots els aparells (des de l’ordinador a qualsevol perifèric) periòdicament si es vol tenir accés a les noves funcionalitats. Recordo que, si vaig poder instal·lar-me professionalment a Alcanyís va ser precisament gràcies als ordinadors, concretament als miraculosos Macintosh. Era al principi del 93. Només quatre o cinc anys abans, per a fer la meua feina, precisava, a banda de molt d’espai (grans arxivadors per a fotolits, originals, documentació, negatius, repromaster, taules de dibuix i kit de regles, calaixos plens de gouache, aquarel·les, pinzells, Letrasets, aeròraf…), es necessitava una constel·lació de proveïdors (fotocomposició, fotogravadors i totes les botigues especialitzades en materials) que fora d’una ciutat gran era difícil tenir a mà. El que no sabia era que el preu d’aquesta «independència» és l’esclavitud d’haver de comprar màquines noves cada pocs anys. I cada volta és pitjor.
Què hi farem. Per cert, algú recorda quan l’escombrera del poble era un indret ple de tresors amagats? Doncs això.