Llibres i llibres | L’ esmolet

Llibres i llibres | L’ esmolet.

La Comarca, columna «Viles i gents», 15 de novembre de 2013
Per provar el meu primer lector de llibres electrònic, vaig començar per baixar-me algunes narracions gratuïtes d’en Bierce, Poe i Stevenson. Els contes anglosaxons sempre han exercit sobre mi una atracció especial. A la meua adolescència me’n vaig comprar uns quants, al mercat de Sant Antoni. Gairebé tots d’editorials sud-americanes, impresos en paper infame i pitjor enquadernats. Les traduccions solien estar a l’altura del material. Me’ls imaginava, els traductors, malvivint en cambres enxubades, amb màquina d’escriure atrotinada i finestra abocada a un celobert clapat de floridura. Haig de confessar que aquestes traduccions macarròniques, en la meva tendra imaginació, hi afegien encant, a les històries. Aquells girs estrambòtics, les frases calcades de l’anglès, els mots argentins o mexicans, dotaven els contes d’un sabor exòtic, que l’allunyava del castellà anodí dels narradors patris que em feien llegir a l’institut.
Ara que ja tinc una novel·la de pagament, ben editada, reconec que és d’allò més pràctic, l’aparell. Menut com un llibre de butxaca, es llegeix força bé i, a dins, hi cap tota una biblioteca, diccionaris, ressenyes, etc. També et deixa subratllar, anotar i, si cal, fer una ullada a una enciclopèdia online. Tanmateix hi ha quelcom d’antipàtic o, si més no, de distant, en aquelles lletres negres sobre el fons gris clar. Sé que es un tòpic, això del paper imprès, però què voleu que hi faci: no és el mateix. Potser hi influeix, a banda de l’edat avançada, que em dediqui de fa tants anys a dissenyar i maquetar llibres. Tantes hores esmerçades en usar correctament cursives o versaletes, vigilar la punyetera partició de paraules, cercar una tipografia òptima i ajustar-ne l’interlletratge i l’interlineat… tot això, en la pantalleta no hi és. Però potser no li cal. Ja us ho diré d’aquí un temps.