(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 19 d’octubre del 2013)
És lo dia gran del Pilar. TeleAragón retransmitís en directe l’ofrena de Flors a la patrona. Enguany n’hi ha més participants que mai. De bon matí van arribant de tots los punts d’Aragó viles i gents agrupats al voltant d’un estendard. Los carrers de la capital se transformen en un espectacle increïble de colors: vestits típics i multitud de rams. Los locutors van entrevistant participants. Alguns venen de lluny, aragonesos pel món contents de tornar un dia tan senyalat. D’altres hi han anat a viure i desfilen amb les cases regionals o amb les comunitats dels països respectius, molts d’ells llatinoamericans. Entre tots i amb d’altres vestits típics donen encara més varietat a l’espectacle. Se respira l’alegria, la importància de l’individu dins de la festa, convertit en protagonista.
Com cada any, un centre comercial ha instal•lat davant la seua frontera un tauler a on ballen la jota. És un grup jove que aixeca els braços i garres ben amunt fent una vistosa i severa coreografia. A la plaça del Pilar, en canvi, una dotzena de dones van ballant en parelles primer i després en rogle: també aixequen los braços però els peus s’arrimen més a en terra, marcant segures lo pas al compàs de la música de guitarres i bandúrries. Pareix que s’ho passen bé. La locutora explica que ja fa quinze anys que van a Saragossa a fer el seu ball. Mi mare les mira i em diu: “Mira, ballen com abans”. Sorpresa! Li pregunto si ella ha ballat així o ho ha vist ballar mai. No, massa jove per haver-ho vist. Massa difícil, diu, per haver-la ballat quan per edat li tocava. Era al temps dels Coros y Danzas, que van recuperar el patrimoni folklòric a la seua manera, segons el gust per la simetria imperant en aquell moment. La iaia li dieva que ballar la jota era fàcil: s’aixequen una mica i els braços i es marca el punt en los peus així. I la iaia ballava davant la néta la seua jota, la de sempre, un ball popular.
María Dolores Gimeno