El ‘Movimiento’ | L’ esmolet.

El ‘Movimiento’

Això del Facebook, fa que a voltes t’emboliquis en debats sense eixida. Ho intento tenir més o menys controlat: algun “m’agrada” i anotacions amables. Tanmateix, a voltes em toquen la fibra i caic en el parany. La darrera ha estat en comentar les presentacions del “Movimiento ciudadano” (la franquícia de ‘Ciutadans’ fora de Catalunya) per les Espanyes. No vaig poder evitar d’escriure-hi “Quan arribeu a Aragó ens acabareu d’esclafar o ens ajudareu?”. La cosa venia a tomb perquè l’abril del 2010, quan Ciutadans es va posicionar en contra de la descafeïnada Llei de llengües de l’anterior executiu, vaig mantenir un intercanvi de missatges amb el Subsecretari d’Acció Política de C’s, Koldo Blanco, per tal que m’expliqués quin mal hi havia en reconèixer per llei que a Aragó es parla aragonès i català i concedir uns pocs drets als seus parlants —drets que no incloïen ni la cooficialitat. No va haver-hi manera: només em parlava dels patiments del castellà a Catalunya, ni una paraula d’Aragó. Això va corroborar les meues sospites, o sigui, que l’objectiu real d’aquest partit no són els drets lingüístics de l’individu (l’individu: un altre dels seus conceptes-força), sinó la supremacia del castellà. I això és el que m’indigna. Preferiria que fessin com altres formacions, que ho reconeixen obertament i sense vergonya. Tots tenim dret a pensar com vulguem, sempre ho defensaré. Per això prefereixo un partit que em sigui franc, que no s’emboliqui en giragonses de “llibertats individuals” o “peculiaridades linguísticas” per assolir, “sin que se note el cuidado”, la dissolució dels nostres idiomes. En realitat exerceixen una mena de supremacisme lingüístic que vol confinar les llengües no castellanes d’Espanya a l’àmbit domèstic i residual. És a dir, condemnar-les a la desaparició. Quan ho reconeguin, tot i no compartir-ne l’ideari, els respectaré.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 120, gener 2014