Chapurreau, patués, fragatino…

Hi ha moltes maneres de denominar la llengua catalana a Aragó. Totes són residuals o pejoratives. Dir-ne fragatí o vallderourero és, senzillament, reduir-la a un terme municipal. Condemnar-la a l’anècdota. ¿Quin futur té un idioma que es parla únicament en un municipi? Aquesta és la fórmula més suau. La més bèstia és definir-la com una algarabia. Així en deien els cristians castellans de l’àrab.

Chapurreau vol dir, literalment, el producte d’un xapurreig. És a dir, la parla d’aquells que no saben ni parlar. Patuès agafa la pitjor influència del francès. Defineix el català com un dialecte molest. Idiota. Tots aquests termes fan servir els aragonesos per referir-se al català. I així han acabat denominant-lo també els seus parlants. Fa 30 anys que hi ha democràcia a Espanya.

Després d’una transició “modèlica”. En tres dècades la llengua de 90.000 catalanoparlants sota administració aragonesa no ha trobat cobertura legal. A l’Aragó hi ha un president catalanoparlant. Fa deu anys que ocupa el càrrec. Abans de ser-ne es feia dir Marcel·lí Iglesias i era soci d’Òmnium Cultural. Fa una dècada que se n’amaga. Ara, en plena retirada, ha proposat a les Corts aragoneses una llei que reconeixerà el català com a tal. Miracle! Però que el reservarà per a la voluntarietat estricta. És a dir, continuarà matant-lo. Don Marcelino, eppur si muove!