De banderes i religions | L’ esmolet.

De banderes i religions

Quan vam ser a Etiòpia a buscar la nostra filla menuda, ens van preguntar quina religió professàvem. La majoria d’habitants d’Addis Abeba són cristians coptes, però hi ha també molts musulmans. Van comentar-nos que el respecte entre els fidels d’ambdues religions és total (de fet Etiòpia exhibeix la seua diversitat cultural i lingüística com un atractiu per al visitant). El que els costava d’entendre era que hi hagués persones que no creguessin en Déu, ja fos Alà o Jahvé.

Això anava rumiant mentre passejava per l’horta del Guadalop, quan vaig veure una bandera espanyola a l’entrada d’una finca. Fa uns anys era més normal trobar-se’n d’aragoneses, però a mida que el record del Generalíssimo s’ha anat florint sota la llosa del Valle de los Caídos, ha ressorgit sense complexos el nacionalisme espanyol. Sempre és bo que la gent demostri el que pensa, com se sent. La comparació amb la convivència de les dues religions a Etiòpia m’ha dut al terreny dels nacionalismes —que, en certa manera, configuren una mena de religió. I he pensat que allò més normal fóra que els que pengen banderes ‘rojigualdes’ fossin els que millor entenguessin els que en pengen d’estelades. I viceversa. Al capdavall, tots dos col·lectius estan units per la ‘fe’: la fe en la nació. Que tenen interessos divergents? Alà o Jahvé? Espanya o Catalunya? Si ho mirem fredament, és un detall menor: els dos tenen el mateix sentiment de pertinença i el desig d’exterioritzar-lo. Mirat així, semblen condemnats a entendre’s.

En arribar a casa faig un repàs a diversos mitjans de comunicació, de Madrid, de Saragossa i de Barcelona. Està clar que el meu raonament no es correspon amb la realitat. Em preparo un cafè mentre una sospita s’apodera de mi. Sóc un extraterrestre?

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 13, febrer 2014