Nacionalisme banal | L’ esmolet

Nacionalisme banal | L’ esmolet.

Aquest és el títol d’un assaig de Michael Billig, catedràtic de ciències socials a la Universitat de Loughborough (Regne Unit). Parla dels nacionalismes “inadvertits” que no són altres que els de les nacions amb estat. I és que estem avesats a anomenar nacionalistes només als que reclamen uns drets per territoris que formen part d’un estat. Segons Billing, el sentiment nacional dels estats es vertebra a travès d’una sèrie de “recordatoris” constants –ell els anomena banals– que omplen la vida diària: la bandera als edificis públics, les seleccions esportives… Això converteix l’espai que habitem en l’espai de la pàtria. He recordat alguns articles que he llegit, també en aquest periòdic, titllant el nacionalisme de mal que cal eradicar, doncs és la font de tota desgràcia. Crec que l’afirmació és excessiva, doncs tal com hem vist, tothom, fins i tot qui no s’ho pensa, té alguna cosa de nacionalista. Jo no m’hi considero. Em costa trobar la utilitat a fronteres i exèrcits, i no m’emocionen les seleccions. L’únic que vull, com tants d’altres, és respecte i comprensió. Respecte per la nostra cultura i llengua, comprensió per la defensa de la seua supervivència. No vull fronteres, ni exèrcit, ni enemics. Només que totes les cultures que convivim dins el mateix estat tinguem un tracte equitatiu, al marge de si som més o menys minoritaris. Vull sentir que la nostra llengua –i el basc, i l’aragonès, i el gallec…– no és una nosa que provoca rebuig a la gent que no la té com a pròpia; que si venen a viure entre nosaltres els faça il·lusió d’aprendre-la, encara que només siga pel mínim respecte que mereix la terra que t’acull.
Per a això, que aparentment és tan senzill, només hi ha una fórmula: tractar els altres com voldria que em tractessin a mi.

La Comarca, columna «Viles i Gents», el 26 de gener de 2007