Moviment Franjolí per la Llengua: Joaquim Maurín, un franjolí a la proclamació de l’Estat català del 1934

Moviment Franjolí per la Llengua: Joaquim Maurín, un franjolí a la proclamació de l’Estat català del 1934.

Joaquim Maurín, un franjolí a la proclamació de l’Estat català del 1934

 

 

Joaquim Maurín, nat a Bonansa, Ribagorça, el 1896 és una figura cabdal de l’època republicana que desenvocaria en guerra civil. Va passar bona part de la seva joventut a Lleida on exercí de mestre. Sempre des de posicions obreristes, fou militant de la CNT, de la Federació Catalano-balear del PC, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista).
Va ser un dels dirigents obrers i intel·lectuals d’esquerres més importants del seu moment, amic i camarada d’Andreu Nin,  ha deixat obres molt importants que són testimoni important d’uns temps apassinants i terribles. En una d’aquestes obres, “Revolución y contrarevolución” (1935), entre d’altres temes fa una recopilació dels fets dels 5 i 6 d’octubre a Barcelona i Catalunya, quan, després d’una vaga general, el govern de la Generalitat de Lluís Companys va proclamar “l’Estat català dins de la República Federal Espanyola”.
En el text, sempre seguint la seva visió revolucionaria esquerrana, el president Companys i els seu govern d’ERC és acusat de traidor al recelar de les forces de l’Aliança Obrera i no armar-les, així com de no presentar batalla a l’exèrcit espanyol, al que superava en nombre, una vegada proclamat l’Estat català també, diu Maurín, forçat per les masses populars que reclamaven la República catalana.
En aquest text tampoc no surt ben parat el llavors Conseller de governació, Josep Dencàs, que és titllat pel ribagorçà de “feixista”, amb aires de “generalíssim” i “seguidor de Hitler”. Maurín també destaca la mala relació de Dencàs amb Companys com una de les causes de la derrota de la insurrecció.

El dirigent comunista fa una anàlisi de les contradiccions polítiques i de classe que existien en aquella societat catalana dels 30, on la Lliga, ERC i la CNT (FAI) no sempre jugaven el teòric paper que les seves respectives classes socials representaven, en un difícil equilibri i, no ens oblidem pas, tenint davant un govern a Madrid governat per Lerroux (el bienni negre) i on havia entrat feia poc temps la CEDA, partit considerat per les forces republicanes com a antirepublicà, reaccionari i filofeixista.

En definitiva, deixem aquí un enllaç de l’excepcional document de Joaquim Maurín sobre aquests fets d’octubre (pàg. 128 del llibre; “La insurrección en Cataluña”) i d’altres temes, com l’organització de l’estat que ell visualitzava com a confederal dins una Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria que incloiria l’estat espanyol i Portugal amb les Repúbliques independents que en formaren part (entre elles la catalana).

Joaquim Maurín, “Revolución y contrarevolución”