(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 d’abril del 2014)
Havia plogut cinc dies seguits. Aquell xiquet xafarder i xarraire va decidir que, en lo bon temps i la tarda més llarga, aniria a voltar pel terme. Res de tancar-se a dins de casa en acabar l’escola. Feliç com un gínjol pels carrers de la vila, xiulant una cançoneta, va entropessar i va ficar los peus dins d’un xarco. Contratemps insignificant, va continuar fent lo tomb fins arribar a la vora del riu. Que crescut que baixava lo Matarranya d’ample en ample del pont! Quin goi més gran! Xino-xano, sense consciència del temps, pensant en l’espai humit, ple de primavera, se va ficar a caminar mirant bancals, ribes i ribassos amerats d’aigua i les penes xinxeant de dalt a baix. Que divertit llançar pedretes i còdols a les cadolles del camí, que amagaven misteris a la seua mida. De repent, un xelit que va eixir dels xops de les Xerisses lo va aturar. Què seria? Un xoto horrible de cara, més alt que ell corria veloç en la seua direcció. Quina por! Va mirar d’amagar-se, però era impossible enmig de l’horta oberta, plena de bresquilleres. Reculant, va caure dins d’un clot, cap per avall. Que mal! I en sec, un xulit va fer canviar la direcció de l’animal. Era el pastor, que estava allà lluny, vigilant l’escapada. “Xeic, què fas per ací? Torna a casa”, li va cridar des de lluny al xiquet. Tot xop, se va aixecar. Un xirlo com una pilota li anava creixent a la front infantil. Com havia de tornar, ferit, brut de fang, feit un xurrasco? La mare el castigaria: ni puré en xixorretes ni el seu xirigol preferit.
I així, pensant, caminant a cegues enmig d’aquell xavisque, va arribar la nit. De l’horta al secà, tot obscur, sentia xillar els xorobits, moixons xicotets i fugidissos, quan los seus ulls van xocar amb la mirada impassible i enorme d’una xuta. Només n’havia vist a les il·lustracions del llibre de Naturals. Quina xamba!! Quan havia xalat! Demà ho contaria als amics.
María Dolores Gimeno