David Monteagudo entrevista Carles Terès

D.M. | Quina cosa fa el protagonista del teu llibre que no t’has atrevit a fer mai?

C.T. |Córrer despullat rostos avall sense tenir por de res. De nit.

¿Creus que l’Artur Mas és un home llop? ¿No et sembla que aquesta història és una perfecta al·legoria de les aspiracions del sobiranisme català?

Home, no ho havia pensat… Però no està mal trobat. Sí que pareix que Catalunya té dins seu el germen antic de la licantropia-sobirania, que algun dia emergirà. El vostre president no sé si és un home llop: li hauria de mirar el peu esquerre…

¿No hi ha manera de fer literatura en català sense incórrer en el que és metalingüístic, sense parlar de la llengua?

Esclar que sí, però jo no ho he pogut evitar. Pensa que viure a l’Aragó catalanòfon per a algú que està infectat del mal de llengua és un exercici molt dur. De fet, és un element més del paisatge, un dels predominants.

¿A la perifèria es manté una llengua més genuïna?

Dins de Catalunya segur que sí. Per les Terres de l’Ebre, per exemple, se sent un català de carrer, ple d’argot genuí, popular de debò. A Barcelona les paraules col·loquials ja es diuen en castellà. Fa modern. Però al Matarranya això s’acaba: el català està prohibit de facto a les escoles, als mitjans i a les esferes oficials. Per tant els joves comencen a utilitzar tot de castellanismes fins fa poc inexistents en la parla de la comarca.

Com viu un català a la frontera? Què n’opines de la tasca que fa Octavi Serret des de la seva llibreria?

Com a català de llengua (que no de ciutadania) és acostumar-se a la situació i intentar fer pedagogia amb fets, no amb discursos que no serveixen per a res. La gent és tan bona com a qualsevol altre lloc, però el tema de l’idioma i de Catalunya… intento que no m’afecti. A mi com a persona tothom m’ha tractat de meravella, però. El Serret defensa la llengua de manera positiva, és un punt de referència a tot el territori ebrenc. Si no hi fos, l’hauríem d’inventar.

¿Ets tan bona persona com el teu protagonista? Si em demanessin un titular per al comentari de la novel·la, jo escriuria: “Un llop que és un bon jan”.

Jo no sé si sóc bona persona. Espero que no tant com el babau del Llorenç. Sobre el narrador omniscient, queda clar que se centra en el punt de vista del protagonista. De fet hi interfereix. Es posa molt dins la seva pell.

Quina és la pregunta que no t’agrada que et facin?

Les que van sobre la llengua em fatiguen molt, perquè m’hi enganxo. M’ho faig a sobre.