Suposo que una promoció aclaparadora i unes crítiques bones -o mitjanament bones- em van animar a anar al cinema per a vore el darrer producte made in Hollywood. Jo, en la meua ingenuïtat, l’associaba a la mítica ‘El planeta de los simios’, protagonitzada per Charlton Heston als anys seixanta del segle XX, un film de record immillorable, impactant, dels que et fan pensar i que queden per a sempre enregistrats al disc dur de l’espectador.
Quan em vaig adonar de que la pel·li ere la continuació de la impresentable ‘El origen del planeta de los simios’, ere ja massa tard. Els llums de la sala s’havien apagat. Me la vaig empastar tota. Va resultar, com la seua antecessora, una pel·lícula ‘simplona’, com les produccions d’indis i vaquers més tòpiques i dolentes. Els USA tornen a estar el centre del món i els personatges son més bàsics que el mecanisme d’una pitxella -traducció del castellà-. ¿Algú em pot explicar què pinta aquí Gary Oldman? Però s’ha acabat. Per molt estiu que siga, per molta promoció que se’n faigue, per molt bones crítiques que publiquen els diaris, no tornaré a caure a la ratera. Si de cas, tornaré a vore l’original. Te més de cinquanta anys però ha envellit molt millor que la seua darrera “preqüela”, que fa pudor de podrit al punt que t’eixeques de la butaca.