Mentres, vaig anar aprenent los plaers i les desgràcies de la vida adulta, vaig anar a estudiar a fora, vaig formar part d’un grup de rock, vaig deixar la música clàssica… I al 10è aniversari de Viles i gents (2005) Carrégalo em va proposar de formar part de l’equip. Inicialment no m’hi vaig veure en cor. Però només escomençar, va ocórrer el desastre de La Todolella, havent d’escriure la primera columna sobre morts properes i joventut. Tota una prova d’ingrés.
Després van anar passant los temes cada sis setmanes. Tenia el ferm objectiu d’usar la nostra llengua per a parlar de les mil i una coses que podien interessar a un jove matarranyenc, i haig parlat de l’arribada de l’ADSL, dels concerts, de les penyes… i recordo especialment les reaccions d’un que vaig escriure sobre el consum de cocaïna. Un tema tabú que a pesar de la seua quotidianitat, ningú volie tractar en normalitat. I fins enguany, que jo complixco 10 anys i el col•lectiu, 20.
Mentres, la vida va passant. Lo Matarranya s’ha posat de moda com a destí turístic, gràcies a les polítiques descentralitzades comarcals, però també s’ha abandonat la proposta de Parc Natural. Ha aparegut Ràdio Matarranya que use en normalitat la llengua, i a pesar de meritoris esforços personals al Consell Comarcal per normalitar-lo, la llengua continue ocupant un espai subsidiari. Vam tindre una represa poblacional en l’explosió econòmica, però encara no ham trobat la vareta màgica per a evitar la sangria poblacional dels jóvens autòctons. I qui dia passe, anys espentege.