(Publicat a La Comarca el 27 de març del 2015)
La indiferència, quan no hostilitat, del professorat que exerceix a les escoles i instituts de la Franja respecte de la llengua catalana no és cosa nova, ni originària del franquisme. L’actitud colonialista ha estat la norma, inclús durant l’època republicana.
El criteri general dels educadors —amb honroses excepcions—, és que a l’escola s’ha d’ensenyar el castellà.
La llengua pròpia és millor ignorar-la olímpicament o, com a molt, reduir-la a curiositat folklòrica. El mecanisme també va funcionar a ple rendiment durant la II República, que, d’altra banda, tant esforç va fer per millorar l’educació.
Tres insignes mestres republicans molt vinculats al Matarranya i al Baix Aragó catalanoparlant son exemples de desinterès respecte de la llengua autòctona. Santiago Hernández va arribar a ser el número dos del Ministeri d’Educació durant la II República i, en acabar la Guerra Civil, va col•laborar amb la Unesco. Conta a les seues memòries Una vida española del siglo XX que, quan va conèixer a Vall-de-roures a la que seria la seua dona, la parla de la gent li “sonava a català”, però l’única frase catalana que reprodueix no l’escriu correctament, una badada impensable amb qualsevol altra llengua.
Palmira Pla, nascuda a Queretes, va ser una alta responsable del Ministeri d’Educació i del Consell d’Aragó. Acabada la guerra, es va instal•lar a Veneçuela i va tornar a Espanya als anys setanta. Al reincorporar-se al treball educatiu —segons conta Enrique Satué a Los niños de frente—, la Federación Española de Trabajadores de la Enseñanza li va proposar fer un curs de valencià ja que anava a treballar al País Valencià, però ella, “no ho va creure oportú”.
Benita Gil, nascuda a La Ginebrosa, va ser mestra durant la II República i va destacar per les seues idees progressistes. Al març de 2014 va rebre l’Encomienda de la Real Orden de Isabel la Católica per la seua contribució a la cultura espanyola. Encara viu a Praga, la ciutat on la va dur l’exili. Preguntada l’any passat per la seua opinió sobre la situació del català a l’Aragó i, en concret, al seu poble natal, la seua resposta va ser que la parla de La Ginebrosa “té molt poc a veure amb el català”.
Com deia el poeta, “gotas de sangre jacobina”.
Lluís Rajadell