I és que fa un parell de mesos vaig retrobar el que podria considerar amb tota propietat “lo meu llibre oblidat”. Sabia que el tenia pels estants de la biblioteca. Ell mateix m’ho anave recordant quan, de tant en tant, feem neteja. Es tracte concretament d’un exemplar de la quarta edició (Club dels Novel•listes, Barcelona, 1971) d’Incerta glòria, l’obra culminant i més coneguda de Joan Sales. Un volum de nou-centes deu pàgines.
El deguera comprar l’any de l’edició, quan —jo— en comptava vint d’edat. I el pobre, sense tindre’n culpa, s’ha passat quaranta-quatre anys purgant, qui sap quina pena, derrinclit entre els seus companys d’infortuni, al fons de les lleixes. Com aquell qui diu gairebé mig segle a la pacient espera de les atencions d’un posseïdor-lector que, per fi, alliberat de responsabilitats laborals, ha pogut prestar-li l’atenció deguda.
N’havia sentit parlar alguna vegada d’Incerta glòria, i també de Joan Sales. Suposo que com tothom. I esperonat per la fama, tant de l’obra com de l’autor, vaig decidir encetar la lectura de forma immediata. Però es veu que el llibre, com si vulguere desquitâ’s de tants anys de marginació, em tenie preparada una sorpresa. I és que degut provablement a un error d’impremta o d’enquadernació, li faltaven les pàgines 193 a 208. Lo meu primer pensament va ser reclamar. Però a qui? A l’autor? A l’editora? Al llibreter? Després de gairebé cinquanta anys?
Finalment vaig decidir que a aquell llibre defectuós, encara que fore solament pel llargs anys d’espera, li havia de donar una oportunitat. De seguida vaig comprovar que, afortunadament, l’errada no trencave el fil argumental. I vaig decidir continuar la lectura.
No faré aquí una crítica literària de l’obra. Persones més doctes que jo ja ho han fet. I Internet en va ple. Però si encara no l’hau llegit tô’l recomano molt particularment ja que, al meu criteri, és una de les millors novel•les en llengua catalana que s’hagen escrit mai.