«Els que criden» | L’ esmolet

«Els que criden»

No, no és el títol d’una pel·lícula de terror. És la frase que m’ix de l’ànima quan trobo ma filla menuda mirant una sèrie made in Spain: «Ja estan aquí els que criden?». Ella ha de dinar sola per les incompatibilitats de temps que ens comporta l’horari de l’institut. Nosaltres ho fem hora i mitja abans i, havent dinat, aprofito per veure alguna d’estes sèries americanes o angleses que es fan avui dia. (Mira que en són, de bones! Quins guions, quins actors, quina direcció…). Per això, quan obro la porta de la cuina per a preparar-me el cafè, rebo una bufetada sonora. Dins de la vella televisioneta de 14’, una colla d’orats s’escridassen entre ells amb grans gesticulacions. Del petit altaveu lateral en surten improperis i exclamacions amb tal força que no puc evitar una ganyota de dolor. En els minuts que dura la confecció del tallat, no em puc estar de fer comentaris sarcàstics sobre la barroeria d’aquell espectacle. El contrast és massa gran, ja no solament amb la sèrie que acabo de veure, sinó fins i tot amb el que és la nostra vida real. Tanta cridòria potser té com a objectiu emmascarar el pobre nivell del guió (suposo que hi ha un guió) que la sustenta. Estos productes són, segurament, l’evolució natural d’allò que als anys 70 anomenàvem espanyolades, on també es parlava a crits i l’humor es basava en paraulotes i escatologia. Però tenen el seu públic, ja que les audiències no són gens dolentes. Les deuen amanir amb algun additiu d’estos que enganxen, si no, ¿què hi fa ma filla mirant-ho cada dia, malgrat l’exemple que veu a casa?
Al final —no sé si en adonar-se que tinc raó o per a no sentir-me més— la menuda canvia de canal. Aleshores apareixen les xiquetes maquillades i plenes de laca del ‘Disney Channel’. És allò d’eixir del foc i caure a les brases. Em plantejo per enèsima volta renunciar a la TV, com ja hem fet al poble. A canvi d’uns pocs programes interessants estàs exposat a una allau de teleporqueria.
Però el cafè ja està fet, la filla apaga l’aparell i se’n va a fer els deures. Potser demà «els que criden» ja no entraran a ma casa…

La Comarca, columna «Viles i gents», 22 de maig de 2015