I els gorrinos suorosos només son un dels molts tòpics equivocats sobre l’agricultura i la ramaderia. Un altre: ¿per què a les pel•lícules policíaques quan l’assassí va a enterrar la víctima empaquetada en una gran bossa de plàstic només porta una pala per excavar la fossa? Al mon real ho tens negre si vols obrir una tomba a punta de pala. Fa falta una bona aixada per remoure la terra i, de vegades, una pica ben grossa. Però al criminal ‘pel•liculero’ només li cal una pala de joguet per obrir un botern que hi cap un cavall. O son molt forçuts estos americans de les pel•lícules o no han picat a la terra en la seua vida.
I una altra coincidència sobre gent del camp que és més falsa que la falsa moneda. Com pot ser que tant en pel•lícules ambientades en l’actualitat com en les que reflecteixen èpoques passades la gent llauradora tingue la pell tan blanca i tan fina –a vegades, com a molt, van una mica mascarats–? Només cal donar-se una volta per qualsevol poble per a constatar com el sol, a força d’anys de cremar i ressequir, dixa les mans i la cara plenes d’arrugues, renegrides i tacades.
Son errors derivats de la marginalitat en la que ha caigut el mon rural dins de la cultura de masses. Si aquells qui escriuen llibres o guions de tele i cine conegueren una miqueta la vida de llauradors i ramaders sabrien que els gorrinos no suen, que no es pot cavar sense una aixada i que la pell de l’home de camp és dura, renegrida i està plena de solcs, com els que obri amb la suor del seu front.