(Publicat al Diario de Teruel el disabte 26 de setembre del 3015)
Com s’ha arribat fins aquí? Es pregunta molta gent, fent referència al tema secessionista català.
En realitat no sé fins on hem arribat, ni on arribarem, però és ben cert que la confrontació de nacionalismes ja fa pudor. Quan la legislatura del president Aznar era el “Plan Ibarretxe”, ara és la “hipotètica” independència de Catalunya. Macroeconòmicament la economia “va bé” (o això diuen) i territorialment sempre hi ha problemes: un tros del que encara és Espanya vol “fotre el camp”, ara Catalunya, abans el País Basc (no sé si això forma part de l´ADN del PP).
El nacionalisme català diu que tots els que parlen català no són espanyols, són catalans. El nacionalisme espanyol no reconeix la llengua catalana a l’Aragó perquè considera que en una comunitat veritablement espanyola és impossible que es pugui parlar català; considera aquesta llengua aliena a la espanyolitat (disfressada d´aragonesitat). Si no fos així no tindria cap inconvenient en reconèixer-la. Doncs els dos nacionalismes pensen el mateix. El nacionalisme espanyol reivindica des de fa una vintena d’anys les obres d’art religiós que hi ha als museus catalans, i no ho fa amb les obres que hi ha als museus madrilenys, i fins i tot al museu de Navarra (on hi ha bastant material de les “Cinco Villas”) Per què? Doncs, perquè en un cas considera que les obres són en un territori que tots compartim i que és semblant, i en l’altre cas, no, el territori és considerat aliè, per tant, usurpador.
Com vaig dir a un altre article, són aquestes ARRELADES XENOFÒBIES (odi o mania a allò que ens és estranger o que no sentim com a propi) que tan necessiten els nacionalistes per sobreviure i que tan ens empudeguen als que no ho som. I tan pudent és el tòpic victimisme català (especialment l’econòmic) com la hipocresia dels que avisen als catalans de les futures penúries econòmiques, socials, culturals o esportives en cas d’independitzar-se, i en realitat els preocupa la pèrdua econòmica, social, cultural o esportiva d’Espanya en cas de la secessió catalana.
En una cosa també tots coincideixen: en la voluntat de no voler entendre’s.
Antoni Bengochea