Algunes veïnes baixaven lo caçol de la verdura del sopar o el topí del caldo de gallina si hi havie algun malalt, perquè havent-hi un foc encès a la porta de casa no calie gastar llenya a la llar.
Les fogueres del Pilar eren una celebració popular, en ben poca participació dels rics de la vila, molt lligada a les nostres costums; tan arrelada que encara se’n segueixen encenent algunes la vespra del 12 d’octubre, fent bones rostides de carn i llonganisses, rematats en begudes, cafè i dolços variats; perquè ara hi ha més quartos que en aquells temps de l’autarquia on tot estava escàs. Però abans les viles eren un belluguer d’animalets i bèsties de càrrega, de llenya i brutícia pels racons, canturiales de pollastres, bramits de rucs, gossos esgacilant, misses i rosaris a totes les hores en fum de l’incens i candiales cremant, tricornis dels civils quan menys ho esperaves… i aquella fortoreta amable i persistent a la nostra memòria, de les olors naturals de les feines que feie la gent i de les collites que es replegaven en cada moment. Olor que arribave a la categoria de farum insuportable quan els llauradors sacaven lo fem de la mitjalluna i el corral de les cavalleries.
La veritat és que entre el fum de les fogueres i la pobra il•luminació dels carrers, el rosari dels diumenges d’octubre a bocanit imponie: files d’homes i dones en vestimentes obscures cantant monòtones avemaries, escolanets en farols, les “esclaves de Maria” en lo seu escapulari al coll, i el capellà recordant al sofrit poble que davant de la omnipotència divina res millor que ser ben creguts i obeients a la santa mare Esglesia.