Però el temps ha passat i el partit naixcut dels moviments indignats s’ha establert a les institucions com qualsevol altra formació política. Si se vol, amb plantejaments neoregeneracionistes i alternatius des d’un lloc ideològic situat una mica més a l’esquerra del PSOE, però un partit més. L’aparició de Podem recorda l’entrada en escena de Els Verds a l’Alemanya dels anys vuitanta del segle passat, quan pareixia que res tornarie a ser igual al gegant europeu. La realitat ha estat que l’onada revolucionària-ecologista ha acabat reduïda a una força residual, o quasi.
Els partits clàssics, els del sistema, mentre desqualifiquen als jovenets ‘perroflautas’ de Podem, segueixen sense renegar de les seues pràctiques corruptes de finançament, com revelen casos com la Caixa B, Bárcenas o Gürtel, pel que fa al PP, l’escandalós 3% de CiU o els més llunyans Filesa, Malesa i Time-Export del PSOE. I coses paregudes s’han destapat al PNV, Unió Democràtica o Coalición Canaria. Per no parlar de la guerra bruta dels governs socialistes contra ETA o de les arrels franquistes, mai repudiades, del PP. En resum, un compendi de pecats mortals per al sistema democràtic, tal com estos mateixos partits l’han construït. Tot a les antípodes de l’exemplaritat exigible als nostres governants.
I ara, vistes les trajectòries, ¿quins son els veritables partits antisistema?