(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de gener del 2016)
Als catalanoparlants franjolins sovint se mos reconeix fora del territori autòcton per la nostra parla: trets al lèxic, a la morfologia (conjugació dels verbs, articles determinats, possessius, pronoms…) i a l’accent. Part del grup del català occidental, té personalitat pròpia, o millor dit, personalitats. I és que a cada poble n’hi ha alguna característica diferenciada, afavorida per l’aïllament tradicional de les comunicacions en un passat i l’escassa interferència d’altres llengües, configurant diverses parles locals, que estudia la Dialectologia. Al món contemporani globalitzat han desaparegut moltes circumstàncies propiciadores d’esta diferenciació, que evidencia la procedència rural i el caràcter sobretot oral però també la seua riquesa. Si a les comunitats autònomes a on lo català és llengua oficial, la presència d’una norma —a l’escola, l’administració, los mitjans de comunicació— va eliminant diferències, a la nostra Franja sense Llei protectora la influència del castellà oficial va aigualint lo més “bell catalanesc del món”, que es parlava abans de l’omnipresència actual de la televisió. Hi ha una invasió imparable de barbarismes, castellanitzacions lèxiques que es superposen a una gramàtica i entonació encara autòctones.
A mi encara ara me pregunten per ahí lo meu origen. O me’l reconeixen directament. Me va passar, per exemple, fa un parell d’estius a Horta de Sant Joan, al recital que el 14 d’agost organitza la poeta Cinta Mulet, en acabar de llegir uns versos de Desideri Lombarte: una dona de Bot me va identificar amb una que coneixia de la meua vila, casada a Batea, que tota la vida va mantindre la seua parla. I esta mateixa setmana de visita mèdica, lo metge ja a la segona frase me pregunta d’a on sic: era un “filofranjolí”, bon coneixedor del Bergantes, del Matarranya, dels seus paratges i personatges. Fa uns dies una cadena catalana va entrevistar l’arquebisbe Omella, que en la seua bella parla de Queretes demostra la profunditat i senzillesa dels seus orígens. Llàstima que a uns quants xiquets franjolins ningú no els podrà reconèixer mai per la llengua dels seus pares!
María Dolores Gimeno