A. Bengochea: Brecht (cultura i societat) | Viles i Gents

Origen: Brecht (cultura i societat) | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 d’abril del 2016)

Bertolt Brecht va dur a terme els anys 30 una renovació important del teatre contemporani que va ser el que ell anomenà TEATRE ÉPIC. El Teatre Èpic és en essència narratiu, i té una forma expressiva com una faula o paràbola. No té un desenvolupament lineal amb un plantejament, un nus i un desenllaç. Funciona per escenes autònomes i no busca una culminació dramàtica ni emotiva. És, doncs, un teatre per pensar, però no en el sentit filosòfic del teatre de Camus o de Sartre, massa complicat per al públic senzill. Es tracta d’activar l´intel·lecte del públic popular, a base d’un notable sentit de l’espectacle (incloent els musicals o l´humor) i de transmetre una dialèctica social i cultural nodrida amb un important bagatge històric, artístic o científic. En dos paraules, és un TEATRE DIDÀCTIC.

El problema consisteix en que els mercats i els poders econòmics i polítics no en volen saber res de teatre didàctic, i qualsevol excusa és bona per no fer-lo. Si Brecht va topar amb la dictadura nazi (i la franquista a Espanya) ara tenim la dictadura del mercat; i el teatre brechtià és espectacular i, com el de Shakespeare, necessita d’un notable planter d’actors.

Quan era estudiant vaig gaudir del meu primer Brecht al Festival Inernacional de Teatro de Zaragoza: La evitable ascensió d´Artur Ui, i la vaig veure en alemany a càrrec del Berliner Ensemble. Eren els il·lusionants temps de la transició. Des d´allavons  tot el Brecht que he pogut veure ha estat a Madrid o a Barcelona. I és una pena (o vergonya) que  ciutats com Saragossa, Osca o Terol no puguin enriquir-se de muntatges de nivell de peces tan extraordinàries com la Mare Coratge, La Vida de Galileu (que s’acaba de representar a Madrid), o la meravellosa El cercle de guix Caucasià, per no parlar de peces d’influència brechtiana com l’excel·lent versió que José Luis Alonso va fer de la novel·la de Galdós Misericordia, amb la gran Mª Fernanda d´Ocón.Considero el teatre de Bertolt Brecht una necessitat cultural i social de primer ordre i vull afirmar que la cultura (i el teatre) no són un entreteniment per a rics.

Antoni  Bengochea