puguen anar a estudiar a Vilafranca (Castelló) i poder així arribar a l’institut en un quart d’hora en lloc de marxar tota la setmana a un internat de Terol, a 100 kilòmetres de distància. D’esta manera també reforcen i donen continuïtat a l’oferta d’ensenyament de l’institut de Vilafranca, molt just d’alumnes.
Al mateix temps, els pobles de Terol demanen poder utilitzar el servei d’UVI mòbil que té la base a Vilafranca i que pertany a la Generalitat. El més proper sense eixir de la província és a Terol, a més d’una hora de viatge. Però el vehicle d’evacuació de la localitat castellonenca només està operatiu des de 8:00 a 20:00h. Amb la pressió –i col•laboració– aragonesa estarie a disposició de la població –d’un i altre costat de la frontera– les 24 hores del dia.
Tots guanyaran. Els habitants del Maestrat de Terol per disposar de serveis bàsics més propers en l’àmbit educatiu i sanitari i els de Castelló per reforçar una oferta que actualment és molt precària. Però les relacions humanes que passen per damunt de la frontera administrativa no es limiten a l’educació i la sanitat. Abasten l’economia, les festes, les comunicacions i tot tipus de vincles que poden establir-se entre comunitats veïnes. Ni la llengua distinta –valencià a un costat i castellà a l’altre– ni el fet de pertànyer a dues comunitats autònomes distintes son cap inconvenient per a mantenir unes estretes relacions de tota mena entre els dos costats de la frontera. Que ningú ens faci creure el contrari.