C. Sancho: Incerta glòria | Viles i Gents

Quintana destaca, en la seua columna, el vocabulari que va recollir l’autor en la seua novel·la sobre la modalitat castellana parlada al Baix Aragó en aquella època per la gent de viles -barreja de castellà, aragonès i català. El columnista en recull una bona mostra d’exemples que apareixen al llibre de Joan Salas. Modalitats d’una llengua que pareix que no interessa a gaire gent com bé diu Quintana. Precisament sobre esta temàtica l’Artur va publicar ‘L’aragonès residual del Bajo Valle del Mezquín’ (2004).
‘Incerta glòria’ (1956) és una de les novel·les més interessants que s’han escrit sobre la guerra civil i de la gent que la va haver de patir. Primer va ser censurada i, més tard, ampliada fins l’edició definitiva del 1971. Va rebre els premis Joanot Martorell, Ramon Llull i Ciutat de Barcelona i és un dels llibres més recomanats per als estudiants de català. De l’obra, el 1987 Catalunya Ràdio, en va fer una adaptació radiofònica.

Fa uns mesos també va passar al teatre i va ser representada al Nacional de Catalunya amb gran èxit de públic i repercussió en els mitjans de comunicació. I des de fa uns mesos, s’hi ha fixat Agustí Villaronga, el guardonat director de ‘Pa negre’, i vol repetir l’experiència portant-la al cinema amb un repartiment d’actors molt notable.

Primerament es volia fer el rodatge a Estercuel i al Convent de Nostra Senyora de l’Olivar -Monestir d’Olivel al llibre-, on van passar els fets que descriu Joan Sales, però, finalment, una gran part de la pel·lícula s’està fent a la província d’Osca, a la Cartoixa de Nostra Senyora de las Fuentes prop de Sarinyena, als Monegres. L’any que ve arribarà a les nostres pantalles, si tot va com ha d’anar.

Carles Sancho Meix