Jo deuria tindre nou o deu anys. Serie als voltants de Nadal de 1954 o 1955. Ja no teniem escola perquè eren vacacions. Ere el temps dels tords i jo, com molts hòmens i casi tots los xiquets de la vila, parava rateres per a caçar-ne algun. No era molt hàbil per a les coses del monte i, casi sempre, anava a parar les rateres en Pablito del castell. La cacera m’anave millor en Pablito a mitges que a sanceres jo sol.
Ell ere un fenómeno per a trobar nius i seguir bandades de perdiganes. Ere molt hàbil buscant bolets i caragols. Sabie los llidoners més carregats i fàcils per a collir llidons. Pablito ere lo xiquet que més escorça replegave i el qui més espígol venie. Picave visc per a enviscar varetes i aprofitave, millor que cap de natres, quallquere cosa del monte que fore profitosa. Caçave perdius en llaceres, conills en lo furó de son pare i coneixie tota classe de moixons i totes les trampes imaginades per a caçar-los: la barraca, les varetes de visc, en culla i a llosetes però, sobre tot, les rateres. Continuar llegint… La meua aventura d’una clara nit d’hivern | Contalles de Fórnols