Naltros diguem que encara ho serà més degut al canvi climàtic, del que sem els únics responsables.
La majoria de les fonts del terme, on sempre n’hi havie aigua fresca, ara només són un munt de sarçals i fenàs sec. I a les poques que encara aguanten, els va justet per calmar la set dels animalets que viuen al seu voltant. Així que, el costum mil•lenari dels llauradors i masovers, de plantar hortalissa i fruiters a la vora dels pous, ha desaparegut de manera radical.
Abans al poble n’hi havie més de vint fonts i pous on se feien cultius, s’abeurava el bestiar i els animals de càrrega, i omplie la cantrella la gent que treballave les terres del costat. A l’estiu les fonts amollaven lo seu cabdal, però difícilment s’assecaven. I tot això ere possible mentre pels toçals del terme no creixia altra cosa que romers, esgilagues, coscolls… i poc més. De pins n’hi havie tan pocs que per fer la foguera de sant Valer, els quintos havien d’entrar al terme de Fórnols, per tallar-ne tres de 8 o 10 metres d’alçada, que es plantaven a la Plaça. N’hi havie aigua soterrània sense que els toçals tingueren massa vegetació.
I aquí ve la sorpresa: així com els toçals i els camps abans treballats s’han omplit de vegetació i de pinar, ja no hem vist aigua a les fonts i els pous . Lo que ens fa pensar que als territoris com lo nostre, de curtes plujes, el bosc i la malesa se guarden per ells i només per ells, tota l’aigua que cau del cel. Aigua que abans, degut a les aigüeres i repares que els llauradors feien per detint-la , se colave cap als manantials i els pous de la Vall i els barrancs.
Tomàs Bosque