Des que tinc memòria, el cerimonial del reclutament va ser sempre el mateix. La talla i el sorteig s’esperaven amb gran expectació, ja que per a la majoria dels jóvens la incorporació a files suposave eixir per primera vegada del poble. I els mont-rogins, que necessitaven poques excuses per a fer festa, ho celebraven amb grans alifares, culminades amb animades rondes pel poble i pels masos. Unes alifares que es complementaven amb visites a les bodegues de les cases per a poder xarrar, riure, minjar, beure i cantar sense destorbs.
Entre els menuts, al poble, tots sabíem a quina quinta pertanyie cada un. Ere un tema de conversa recurrent i molt entretingut. I, a poc a poc, els vincles d’amistat i camaraderia entre els membres d’una quinta, generats per la contínua convivència, tant a l’escola com al joc, s’anaven consolidant. Fins al punt que els quintos han esdevengut una institució tàcita que ha sobreviscut a la supressió del servici militar i que es mou per lligams morals molt estrets entre els seus membres.
A Mont-roig, amb lo pas dels anys, algunes de les antigues celebracions dels quintos s’han incorporat a la tradició festiva. I els jóvens de cada quinta, al complir la majoria d’edat s’integren i participen activament en los comissions de festes organitzant activitats lúdiques obertes a tota la comunitat que recorden en gran manera les d’abans de la supressió.
Jo tinc la sort de comptar entre els amics de tota la vida amb alguns dels meus quintos. Malauradament n’hi ha que ja no estan ací, però el seu record perviu en natres a través de l’afecte i l’estreta amistat amb les seues famílies.