T. Bosque: Fogueres d’hivern | Viles i Gents

Origen: Fogueres d’hivern | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 27 de gener del 2017)

La foguera a la plaça per les festes patronals d’hivern ha sigut, des de temps immemorial, un dels moments més emotius de tot l’any. Perquè una gran fogata enmig del poble, en l’escorina que feie i un fred que s’hi gelaven les paraules, calentava els ànims de la població d’una manera especial, fins a tal punt que un acte tant quotidià com encendre foc per calentar-se o coure menjar, esdevenia en una celebració col·lectiva de festa principal on el foc ere un símbol molt potent de purificació i renovació de la natura, el desig que passo l’hivern i torno la primavera, i ritual propiciatori de la fecunditat del bestiar i dels camps. Sent l’arbre central que es crema enmig d’algunes fogueres representació de l’arbre de la vida.

A cada poble ho feien d’una manera: per portar del tossal a la plaça la llenya i els arbres centrals, per muntar la foguera en si i per encendre el foc; com també un repertori diferent de balls i música, com és el cas del “rodat” de Castellseràs, on els homes casats dansaven donant voltes quan les flames eren més vives, tapant-se la cara amb les mans, al compàs d’una dolça i repetitiva melodia de gaita per la que el gaiter ha de tindre uns bons pulmons.

La gent d’abans quan feien fogueres i ballaven pel seu rogle, no tenien ni idea del solstici d’hivern, tampoc sabrien explicar allò dels cicles solars, ni havien sentit parlar de Caro Baroja o d’altres estudiosos de les festes dels solsticis d’hivern i d’estiu. Tampoc tenien tanta llenya com ara tenim, ni tantes màquines per portar arbres grossos com rolls de moli difícils de moure i de cremar. Ni se’ls haguere ocurrit mai, per impressionar als forasters, d’encendre el foc amb gasolina, fent d’una simple i natural foguera un espectacle exageradament artificial i perillós.

La gent d’abans s’entenien millor que nosaltres en lo món simbòlic i en la recreació d’un costum de record del passat tant antic com la pròpia humanitat.

Tomàs Bosque