(Article publicat al Diario de Teruel)
Aquest títol, així d’entrada, pot semblar una tautologia, perquè és sabut que l’aragonès és una llengua que només es parla a l’Aragó, concretament a les comarques septentrionals del nostre país –prescindint, és clar, dels parlants de l’emigració. Això és ben cert si ens referim al present, però no al passat, ja que aleshores la llengua aragonesa era parlada també a les comarques centrals i meridionals de tot Aragó, tret de les més orientals on es parlava i es continua parlant català, i s’estengué parcialment pel País Valencià, per Múrcia i les comarques nordorientals d’Almeria, si més no, uns territoris ara, tots ells de llengua castellana. En tots aquests territoris la llengua castellana que s’hi parla avui en dia presenta unes modalitats amb forta presència fonètica, morfosintàctica i sobretot lèxica de substrat aragonès, així com també de català. En el cas d’aquesta darrera llengua la presència en les modalitats castellanes s’hi manifesta més com a adstrat, llevat de les comarques meridionals alacantines, Múrcia i Almeria, on el substrat català és tan considerable com l’aragonès. Totes aquestes modalitats de llengua castellana reben diferent noms, que canvien segons els territoris: xapurriat, xurro, castellà, murcià, castellà xapurriat, panotxo …, i tampoc no fóra del tot exagerat d’anomenar-les aragonès de València, de Múrcia, d’Almeria, de Terol, etc. La Constitució Espanyola declara que aquestes modalitats de la llengua castellana són una “riquesa” i “un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Els estatuts de les comunitats autònomes on es parlen les esmentades modalitats de la llengua castellana recullen la preceptiva constitucional –en aquest cas també ho fa el nostre– si bé n’hi ha que fan veure com si ignoressen la Constitució, una incomprensible actitud, que el nostre estatut practica també en altres casos. De tota manera a pesar del que es preceptua tant a la Constitució com als Estatuts l’aplicació real de mesures de protecció i respecte d’aquestes modalitats és escàs. Convindria que els departaments de política lingüística i d’educació dels territoris on es parlen aqueixes modalitats castellanes desenvolupessen accions eficaces sense més dilacions. N’ haurem de tornar a parlar.
Artur Quintana i Font