La Gilda, a la barana del terrat del carrer Sant Cristòfor, la primavera del 1991
Encara és fosc quan passo pel davant de la protectora d’Alcanyís. Tan bon punt senten els meus esbufecs, els gossos em saluden. N’hi ha molts; massa. I cada dia penso que quan pugui, en rescataré un, el més lleig, el més vell.
Sempre he estimat els animals des de la convicció que una qualitat atàvica, perduda per nosaltres, els fa forts en la natura i fràgils davant els humans. De menut em podia passar hores immòbil, fascinat per insectes que m’ignoraven o per bestioles que, un cop segures de la meua innocuïtat, seguien fent la seua. A casa no me’n van deixar tenir mai cap. Els pares em deien que tancar-los en un pis era cruel. No obstant, quan vaig trobar-me un periquito pel carrer, ens el vam quedar “perquè si no, es morirà, pobret”.
En els temps de la primera independència —tendra, precària i il·lusionada— vaig conviure amb la Gilda, una gateta negra que els oncles Galí-Trullenque havien rescatat. Ella em va acompanyar en alguns dels pisos que vaig habitar a Barcelona i, finalment, s’avingué a seguir-me quan vaig carregar la Vanette per tornar a l’Aragó. Es van afegir a l’aventura els gats de ma germana —que en aquell temps voltava pel món— Alan i Mau. L’Alan també era negre i gastava un posat majestàtic —potser motivat per la castració que li havien efectuat els anteriors propietaris. La Mau era jove i juganera, i la seva feina consistia en posar a prova la paciència dels altres dos. Amb ells vaig compartir els primers anys aragonesos a Torredarques, a Alcanyís o a les Capçades, on mantenien l’hort i el maset nets de muralls i ratolins. Ara ja són tots morts. La Mau primer, després la Gilda i finalment l’Alan, que va passejar la seua dignitat fins el darrer dia d’agost de 2007, quan ja no podia valdre’s de tan vell. Tenia 21 anys, que equivalen a 101 dels nostres.
Des d’aleshores no hem tingut cap altre animal a casa —tret d’algun moixonet caigut del niu— malgrat les pressions de les filles. I és que m’agraden massa.
Avui volia escriure de gossos abandonats i de bous torturats en públic, però els esperits dels meus animals se me n’han endut les paraules. Potser un altre dia.
La Comarca, columna «Viles i gents», 23 de juny de 2017
L’Alan i la Mau vigilant alguna cosa que a mi se m’escapava.