(Publicat al Diario de Teruel)
–Avi, has vist gaires indis a l’Argentina?
–Ben pocs, tret d’uns quants guaranis a San Ignacio-Miní, al nord, a tocar del Paraguai, a la província de Misiones.
–I com és això?
–Com vols que sigui? Les matances, això que els espanyols en diuen “El Descubrimiento”, van començar l’any 1492, i des d’aleshores han continuat sense parar. Al poc temps s’hi van afegir els portuguesos, i després els holandesos, anglesos i francesos, si més no. I avui encara continua, sobretot al Brasil, però també a l’Argentina mateix. Sembla que els únics que no s’hi van dedicar han estat els russos a Alaska i els danesos a Grenlàndia.
–I els catalans?
–Al principi els castellans no ens deixaven anar a les Amèriques a participar en les seves matances, perquè allò era assumpte exclusiu de la Corona de Castella, i la d’Aragó, on érem els catalans, no en formava part, per més que compartíssim el mateix monarca. Però a mitjan segle XVIII, quan la Corona d’Aragó va ser sotmesa per la de Castella, van permetre als catalans de passar a les Amèriques.
–I aleshores els catalans hi devien anar encantats de participar en les matances, oi?
–Justa la fusta! Així va ser. Quan les grans matances argentines de la dita Guerra del Desierto, a finals del XIX, amb la neteja ètnica de l’Argentina Central, on no va quedar cap indi baró viu i les dones índies van ser violades pels soldats invasors, hi van participar batallons de voluntaris catalans.
–Uff!
D’Estampes de família.
Artur Quintana