Em vaig emocionar. Ho he de reconèixer. Al conèixer que les Corts aragoneses acabaven d’aprovar la llei de llengües, em vaig alegrar. Per fi la llei tantes vegades anunciada i tantes vegades aparcada per conveniències polítiques eixia per avant. Amb l’oposició tacada d’incoherències del PAR i el rebuig visceral i irracional del PP, però eixia per avant. Amb un dèficit de fons: no reconèixer l’oficialitat del català i l’aragonès és una flamant discriminació per a les dues llengües minoritàries vers la majoritària, el castellà. Però reconèixer la mateixa existència del català i l’aragonès com a llengües pròpies d’Aragó és un pas endavant que les trau de la situació de semi-clandestinitat en la que malviuen i desapareixen poc a poc. De la campanya demagògica del PP contra la llei no cal no parlar-ne. Ja s’ha dit tot. Igual que posen en dubte que a la Franja es parla català poden qüestionar que la Terra és redona o que és el nostre planeta el que gira al voltant del sol i no al contrari. De tot es pot parlar, tot es pot qüestionar. Però posar en dubte algunes qüestions només demostra ignorància o mala fe. Més val deixar-ho córrer, que havia començat esta columna de molt bon toc.