(Publicat al Diario de Teruel el 30 de setembre del 2017)
Demà serà u d’octubre, dia del referèndum a Catalunya. A mesura que han anat passant els dies s’ha fet més palesa la mancança de sentit comú per entendre el problema de Catalunya amb Espanya. Ni el PP, ni el PSOE, ni C’s han entès ni entenen el que passa a Catalunya; més i tot, ni ho volen entendre. Tot sembla increïble per molt real que sigui. Obriran el col·legis electorals? N’obriran molts o n’obriran pocs? Votarà la gent? La jutgessa del TSJC, desautoritzant la Fiscalia, ha ordenat al mossos i als altres cossos policials, entre altres coses, impedir l’obertura dels col·legis electorals i requisar els materials per portar a terme la votació, però, “sense afectar la normal convivència ciutadana” Una gran massa de ciutadans volen votar. Qualsevol especulació sobre el que pot passar demà, només és això, una especulació. Passi el que passi, els dies 2, 3, 4 i següents, sorgirà la pregunta: i ara què? Ara tot, poden contestar un munió de catalans. En política està gairebé tot inventat. Algú em pot indicar l’existència d’algun instrument més eficaç que el referèndum per resoldre el greu problema en qüestió? Qui digui que no és pot aplicar perquè no ho permet la Constitució m’està sumant un altre problema al que ja existeix. La política hauria de ser sempre l’art de l’impossible. Però ara som on som: milers i milers d’agents de la guàrdia civil i de la policia nacional són a Catalunya provinents de tota Espanya, acomiadats als llocs d’origen amb crits d’“a por ellos”; el govern d’Espanya insistint que s’ha de complir la Constitució i les lleis, “somos prisioneros de la leyes”, diuen; una gran majoria de catalans manifesten que a Catalunya hi ha repressió, que no es respecta la llibertat d’expressió i es conculquen drets civils fonamentals; i al voltant d’un 70 per cent de catalans volen exercir el dret a decidir per sortir o quedar-se a Espanya. Tan de bo la justícia en aquest cas fossi bòrnia i no cega. El procés català ja s’ha estès per tot el món. I tot per un error, que immens error! Potser el recent gran error històric d’Espanya. Si algun dia, tard o d’hora, s’hi acceptés el fet que el ritme de desconnexió sentimental de Catalunya amb relació a Espanya va creixent inexorablement, tot seria més fàcil. Sóc molt pessimista envers que això pugui succeir.
José Miguel Gràcia