Gracián i la monarquía espanyola « Lo finestró del Gràcia

(Sobre la incomprensió i el centralisme espanyols, com a temes principals o  fent-hi esment parcialment, tinc escrits uns quants articles, dels quals avui en transcric un que vaig publicar en castellà, fa un temps, a “La Comarca” d’Alcanyís)

“Gracián i la Monarquia espanyola

José Miguel Gràcia

Enfront de les anàlisis utòpiques i providencialistes i les categories psicològiques, religioses o teològiques, emprades per referir-se a la Monarquia espanyola, de tots els analistes de l’època, tal com manté José Luís Bermejo Cabrero, el gran Gracián feia la següent anàlisi conceptual: “Hay también grande distancia de fundar un reino homogéneo y dentro de una provincia al componer un imperio universal de diversas provincias y naciones. Allí, la uniformidad de leyes, semejanza de costumbres, una lengua y un clima, al paso que lo unen en sí, lo separan de los extraños. Los mismos mares, los montes y los ríos le son a Francia término connatural y muralla para su conservación. Pero en la monarquía de España, donde las provincias son muchas, las naciones diferentes, las lenguas varias, las inclinaciones opuestas, los climas encontrados, así como es menester gran capacidad para conservar, así mucha para unir.” El subratllat és meu com podeu suposar.

Han passat quatre cents anys d’ençà que Gracián va escriure aquestes línies, i quan actuals són encara les seues paraules en aquest país anomenat Espanya. Ja sé que algú em dirà que les províncies i nacions a què es referia Gracián no són exactament les mateixes que ara s’hi entenen, però sí són conceptualment equivalens. En el moment de redactar la Constitució del 78, potser hi hagués col·laborat a la seua millora una lectura del subratllat de les paraules de Gracián. Com a consol tranquil·litzador podem argüir en contra que de poc hagués servit l’exercici de la lectura de les paraules de Gracián, ateses les circumstàncies polítiques i grups de pressió dels temps de la transició, i per això, es va fer allò que es va poder.

Abans de continuar vull dir que la cita de Gracián, reduïda a la part subratllada, la vaig veure escrita fa força temps a la introducció del llibre de José Antonio Labordeta, Un país en la Mochila. Em va agradar. Fa pocs dies, ordenant unes quantes prestatgeries del meu despatx, em vaig topar amb els tres o quatre llibres que tinc de Labordeta, vaig veure de nou la cita i em vaig decidir a escriure aquestes línies.

Des de la capital del Regne d’Espanya i també des d’algunes altres parts, sembla que cada dia costa més reconèixer les diferències dels diversos territoris. Em refereixo a les diferències importants, aquelles que són bàsiques de la personalitat diferencial, com la llengua, la cultura, el sentiment de pertinença a un territori propi que la Constitució, en alguns casos, anomena nacionalidad i què els habitants d’alguns territoris li diuen nació. Ni gens ni mica tenen res a veure aquestes diferències amb les purament folklòriques o els tòpics sense fonament real. Se’ls fica en el mateix calaix, als nacionalistes, federalistes, separatistes, independentistes i a altres “istes”, i se’ls critica per insolidaris, irresponsables i anticonstitucionals. Entrar en l’anàlisi de les singularitats i diferències d’aquests, no hi cap en el raonament dels que pretenen separar més que unir, tot i que manifestin el contrari.

Recentment estan apareixent brots nous de fervor uniformador i centralista que no tenen res a veure amb la realitat plural espanyola, fins i tot, aquella que contemplà la Constitució de 1978. Estranya manera d’unir els territoris que se senten diferents, és aquella que atribueix el conjunt de mals existents a les autonomies, a les seues competències i a tots els seus dirigents. Estranya manera d’unir és també aquella que es desinteressa de les característiques especials d’algun territori. Els posaré un exemple: fora dels territoris espanyols de parla catalana, només hi ha 7 universitats que ensenyen la llengua catalana a Espanya. A Itàlia hi ha 12, a Alemanya hi ha 40 i a tot el món, unes 180. El català és la novena llengua europea, al mateix temps que el grec i per davant del portuguès, del suec i del danès. Quina hauria de ser la reacció del que se n’adona de que és  rebutjat per les coses que més estima?

He escrit més d’una vegada, amb escàs èxit i més crítiques, que en aquest país anomenat Espanya creixen els separatistes perquè creixen també els separadors, voluntària o involuntàriament. Hi posaré un altre exemple: suposo recordarà el lector el creixement extraordinari d’Esquerra Republicana de Catalunya després de la campanya d’anticatalanisme dels governs d’Aznar. Quant millor farien els partits polítics, i més que ningú el PP, de no utilitzar l’atac contra algunes parts del nostre país com a planter de vots de la resta d’Espanya. Quant millor farien els mitjans de comunicació, molts d’ells de la capital del Regne, de no establir el melic d’Espanya a la Puerta del Sol.

No trobo millor cosa per acabar que aquestes paraules:  “… es menester gran capacidad para conservar, así mucha para unir”, Baltasar Gracián, il·lustre aragonès, nascut el 1601 a Belmonte, que a partir de 1910 es va dir Belmonte del Rio Perejil, el 1920 Belmonte de Calatayud i d’ençà 1985, Belmonte de Gracián, si la Wikipèdia no m’enganya. Sembla que els pobles que es diuen Belmonte tendeixen a canviar d’apel·latiu. Al Baix Aragó tenim un altre exemple: primer es deia Bellmunt / Belmonte a seques. El 1917 passà a anomenar-se Bellmunt de Mesquí / Belmonte de Mezquín. El 1979, es va canviar per Belmonte de San José. Fa un parell d’anys, algun il·lustrat, complint amb la Llei de Comarcalització, va posar en els cartells Belmonte de San José / Bellmun. No va passar molt de temps i es va canviar el cartell per Belmonte de San José / Bellmunt, com ha de ser, però sense apel·latiu. Hi veurem algun altre canvi? Perdoni el lector, m’he allunyat del tema original i he d’acabar.”