Em pregunto què passaria si tothom, o una majoria, respectés els límits de velocitat. Podria ser que hi hagués un cataclisme, que el país s’aturés: gent acomiadada per impuntualitat, parelles trencades per incompareixença i famílies barallades perquè “no es pot tolerar que ton germà arribo tard a la comunió de la xiqueta”.
Això penso quan m’avança un cotxe rabent o, pitjor encara, s’acumula al meu darrere una petita caravana de conductors impacients. Esverat, miro el comptaquilòmetres i comprovo que circulo a una velocitat de 100 km/h per una carretera de dues direccions i sense peatges. L’angelet que viu vora la meua orella dreta em suggereix que a tota aquesta gent els espera un afer inajornable, una vida per salvar, una reunió transcendental pel benestar general. Però vet aquí que assegut al muscle esquerre hi tinc un dimoniet que em diu que sóc un saboc, que tots aquests corren perquè sí, perquè volen demostrar que pixen més lluny o simplement perquè han eixit massa tard de casa.
Com que no vull deixar anar el volant, tampoc puc espolsar-me de sobre ni el dimoniet ni l’angelet. Intento concentrar-me en el que diuen a la ràdio o en pensaments constructius. Tot debades. Hi va haver un temps, al principi del carnet per punts, on pareixia que hi havia una altra actitud entre els conductors. Aleshores vaig donar la raó al dimoniet que afirmava que només reaccionem davant el càstig. Ara, però, ja no sé què pensar. S’ha acabat la crisi i podem tornar a pagar les multes? Hi ha un mercat negre de punts? S’ha relaxat la policia del trànsit? Preguntes que ningú no em respon perquè se me’n van del cap abans de poder-les formular a qui n’entén.
Les veuetes de la meua consciència ja han reprès altres temàtiques quan, de sobte, m’avancen malgrat la línia contínua que ho prohibeix. És el tercer cop en poques setmanes. Em torno a preguntar què passaria si tothom respectés els límits de velocitat. La resposta és, ara sense bromes, que hi hauria menys famílies destrossades per la mort a la carretera d’una persona estimada.