Em va costar una mica comprendre que sol amb aquell sistema no aniria molt lluny. Perquè sempre et podies saltar algun nom o oblidâ’t alguna frase. I, cavil·lant-cavil·lant, vaig tindre l’ocurrència de provar amb les denominades regles mnemotècniques. La primera regla que vaig aplicar va ser precisament en l’assignatura de religió, més concretament per a treballar les benaventurances i no dixar-me’n cap. I el que vaig fer va ser seleccionar les primeres dos lletres de la paraula principal de cada una. El resultat va ser un estrany però molt enganxadís “PO-MA-LLO-HA-MI-LI-PA-PE”. Tot i els dubtes inicials, ho vaig provar i vaig comprovar que aquell sistema funcionave i que ere molt útil.
Bienaventurados los PObres de espíritu porque de ellos es el reino de los cielos.
Bienaventurados los MAnsos…
Bienaventurados los que LLOran…
I així successivament.
Més tard van vindre les llistes de les ciutats de França, d’Alemanya, d’Anglaterra, d’Itàlia…, la de “los reyes godos”, les dels partits judicials de cada una de les províncies d’Espanya i moltes més.
Ara, el “pomallohamilipape” (així, d’una tirada) va ser el primer i m’ha acompanyat tota la vida. I a n’estes alçades difícilment l’oblidaré.