(Publicat a La Comarca el 9 de març del 2018)
Ere pel temps de la verema, cap a l’octubre, i cada any es repetie el mateix. Matinàvem per estar al peu de la tira de vinya a punta de dia. Eixíem de casa quan encara ere de nit, i ben de nit.
Tota la família. Iaios, pares i fills. També algun amic que ens ajudave o que intercanviave ajuts per a veremar en acabat les seues finques. Gent des de seixanta anys fins a xiquets d’escola. Passàvem tot el dia veremant, ajupits al voltant del ceps. Només una parada per dinar amb quatre mossos. Mon pare se n’encarregave, al tardet, de portar el raïm amb el tractor a la bodega cooperativa, als afores del poble. Havie de fer coa, una coa ben llarga de vegades, per graduar el sucre del raïm i buidar-lo. La família, com no podie tornar cap a casa amb el remolc carregat de verema, deixave el tall més tard, a postes de sol, amb algun cotxe i, de vegades, a peu. Arribàvem a casa amb els primers estrels al cel.
Ja voltant la mitjanit, tots ens gitàvem cansats, amb la renyonada dolorida i el cos i el cap ensopits. Però algú seguie despert encara una bona estona més. A la cuina es sentie trastejar fins la matinada. Les llums de tota la casa estaven apagades, menys al foc, on ma mare seguie treballant per preparar el dinar del sondemà. Mentre la resta de la família dormie, ella seguie treballant. Cansada i sola trafegave entre paelles i cassoles. I en ser demà, de matinada, una altra vegada al tall. I així una setmana i una altra. Però no va poder cotitzar per rebre una pensió de jubilació. L’Administració no li ho va permetre. No treballave prou per a tindre’n dret.
I el dia 8 de març les dones van parar per reivindicar igualtat. Fartes.
Lluís Rajadell