| Casa de Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins) |
El passat 10 de març es va presentar a Calaceit un conveni de col·laboració entre l’Institut d’Estudis Catalans i l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA).
Un mes abans la xarxa d’entitats d’Enllaçats per la Llengua va organitzar una taula rodona a la Universitat de València on s’exposava la situació de l’escola en català amb representants de tot el domini lingüístic català. Per la Franja de Ponent hi participà en Francesc Ricart, del Casal Jaume I de Fraga convidat pel Moviment Franjolí.
Tornant a març, i gairebé simultàniament, mentre el sociòleg matarranyenc Natxo Sorolla oferia una conferència a Perpinyà (Rosselló) sobre llengües i xarxes, dues experiències docents quant a l’ensenyament del català a dos instituts de la Franja s’exposaven, juntament amb d’altres de la resta dels Països Catalans, en un simposi celebrat a la Universitat de les Illes Balears (Palma, Mallorca).
Aquestes quatre activitats, cadascuna al seu àmbit, en són bons exemples (n’hi ha més de ben recents, també*) que la vida cultural a la Franja de Ponent és viva i ben viva, malgrat que, sovint, la situació política i social del Principat no deixi gaire més espai mediàtic per a notícies com aquestes.
El fet de remarcar aquesta mena d’accions no és casualitat, doncs indica un camí d’entroncament de la realitat sociolingüística de la Franja dins el marc cultural de la resta de la catalanofonia. La referència d’ aquest marc, que podria semblar una evidència, no sempre és fàcil des de la Franja i massa vegades ha estat obviat o camuflat. Activitats realitzades al País Valencià, Catalunya Nord o les Illes Balears han comptat amb representació franjolina, mentre que acords com el ressenyat obren nous (vells) camins i més possibilitats per a la promoció de la llengua i cultura catalana de la Franja.
Per a un territori difús com la Franja, poc cohesionat i amb comunicacions defectuoses, el saber-se part d’una comunitat lingüística de més de deu milions de parlants i que engloba quatre estats europeus diferents, no deixa de representar una injecció d’autoestima i dignificació per als parlants de la llengua pròpia, més enllà de localismes exacerbats i polèmiques estèrils i interessades sobre la denominació de la llengua.
I encara, més enllà del món cultural que hem de valorar, hi és present una realitat social precària però que se sent part en major o menor mesura d’una mateixa comunitat que presenta unes especificitats concretes: paisatge, llengua comuna, tradicions semblants, interessos laborals, fluxos comercials i relacions de veïnatge horitzontals, estudis i serveis fora de territori aragonès en molts casos, etcètera; aquesta comunitat es diu Franja, malgrat tot, i va de les muntanyes dels Pirineus al riu Matarranya. Terra de frontera; riquesa d’un patrimoni cultural que cal preservar.
Òscar Adamuz
Activista cultural