Avui he estat en mon iaio per la finca dels ombrions. Mon iaio va naixer a la vila de la surullera fa 87 anys. En tan sols 5 anys va ser testimoni de la maleïda guerra civil que va assolar este país. Jo tinc una filla de la mateixa edad en estos moments. Imagino a mon iaio en aquells temps patin les misseries d´una guerra que no va buscar, que se va trobar com tans d´altres, i a la que va tindre la sort de sobreviure. Havent tingut la sort de sobreviure, va quedar marcat, com qualsevol xiquet que patixque les consecuències del pitjor de tots los mals, l´extermini entre essers húmans per no tindre els mateixos ideals, per partidismes polítiques i per interesos económics.
Van ser temps difícils aquells anys, i els que van vindre detrás. No hi ha res pitjor que patir gana i en aquells temps sen va patir molta. De totes maneres que parla de açó no té ni cap ni peus, perque no parlo desde l´experiència, seríe millor que ho contare ell, només vull fer menció per a contextualitzar lo blog que avui se m´ha ocurrit escriure.
Están a la finca (que ere la primera volta a la vida que la vea) hem estat parlan de moltes coses, mentres fea un cop d´ull observan lo que em voltae, un portell s ´havie tornat a fer allí on fa anys que ja va caure, pero la part de pedra que es conservave, m ha dixat ben parat de lo bé que la treballaven, la finca tota herma com podreu compendre, creixen los pins per tot arreu, doncs clar, depues de més de 20 anys sense llaurala com compendreu tot es pert, la naturaleza tard o pronte torne apoderarse quan l ´home dixe de ficar la má. Hi havie una caseta al monte ara assolada, on m´agüelo me contave la de voltes que allí va fer la migdia, que eixa caseta la van alsar los iaios d´ell, los meus bisagüelos ja feen allí la migdia, cuinaven pataques al topí i menjaven conill escabechat.
Caçaven gribes i merles en un métode que avui m´ha vullgut amostrar, estes coses ni a l´escola ni a l´institut, mos van voler amostrar mai. Tampoc ganadería ni a fer l hort, només histories que de poc mos serviran.
La finca no es que sigue molt gran, ni de bon accés, per a l´agricultura actual totalment desaconsellà, pero en aquells temps, ere part del sustent de la casa. Si tinguerem que mantindremos ara d ´ella, encara no sé per a on ni com emprendreu. Suposo que mos tocaríe espabilar, pero vamos que la portariem clara.
De poc val parar rateres si ja no hi han gribes ni merles que poder caçar, ni conills de monte, ni machos ni burros en los que poder treballar. Afortunadament, la vida continue per avant, i no mos encantem, que si nem per atrás, les pasarem una mica putes, fins a que mos acostumen a viure com abans.