(Publicat al Diario de Teruel el 24 de març del 2018)
“Al meu país la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa; / si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”, diu una coneguda cançó de Raimon, lo cantautor de Xàtiva. Sequeres cícliques, pluges irregulars i torrencials, pedra… són ben conegudes a la nostra terra, a on l’aigua és una preocupació atàvica, entre precs al cel i no pocs conflictes. Este passat dijous 22 de març es va celebrar lo seu Dia Mundial. La construcció d’infraestructures i la seua gestió ha anat variant i progressant al llarg dels temps, des de canalitzacions i pantans a la progressiva implantació a mitjans del segle passat d’un sistema d’abastiment públic d’aigua corrent, que ha sigut, sens dubte, un dels progressos socials més fonamentals a la nostra vida, amb una especial incidència al dia a dia de les dones. Prou d’anar en cànters a la font –aquelles Aguadoras famoses esculpides per Gargallo—, o a llavar als llavadors públics, carregades de panistres plens de roba. Quants canvis al benestar i la higiene! En contrapartida, tindre el líquid element dins de casa, a cop d’aixeta, genera un consum domèstic desorbitat en paral·lel al de l’agricultura intensiva connectada a la sèquia i la talladora. Ací s’ha passat en dates recents de regar a manta per tandes al degoteig o l’aspersió. Resulta ineludible en este context de meteorologia adversa, agreujat pels rigors del recent canvi climàtic, plantejar-se un ús racional individual i planificacions més globals per tal de gestionar la repartició dels recursos hídrics. Difícil solució: los pantans i transvasaments a les zones més seques es fan a costa de dixar sense aigua els municipis riberencs i de provocar l’alteració de la riquesa ecològica de les conques. Lo Plan Hidrológico Nacional de 2001 va resultar polèmic, havent de ser modificat, de la mateixa manera que algunes decisions de les confederacions hidrogràfiques han generat protestes concretes i plataformes opositores ciutadanes com la de Salvem lo Riu Bergantes. Seguirem mirant al cel, haurem de tancar amb seny l’aixeta.
María Dolores Gimeno